Les nostres pors

Fa trenta anys, molta gent votava amb il·lusió. Avui, molta gent vota amb por. La por al PP, la por a les reta­lla­des, la por a l'espa­nyo­lisme, a l'inde­pen­den­tisme, als emi­grants, al tri­par­tit, a la dreta… Tots tenim les nos­tres pors i tots tenim els par­tits que no votaríem mai. No dic que no en tin­guem bons motius, però dic també que fa temps que aca­ben gua­nyant aquells par­tits que con­nec­ten amb les pors de la majo­ria. D'això viuen. No de les nos­tres il·lusi­ons, sinó de les nos­tres pors. Ja sé que en els seus pro­gra­mes tro­bem també algu­nes de les il·lusi­ons que tenim. Però és com si no hi fos­sin, perquè aca­ben apar­ca­des com tan­tes altres expec­ta­ti­ves que hem hagut d'aban­do­nar en temps de crisi. De fet, a Cata­lu­nya i a Espa­nya, la democràcia va començar amb unes pors: la por als mili­tars, la por a la guerra civil, la por a la dreta fran­quista. No vull par­lar de les pors dels de l'altra banda. Parlo de nosal­tres i de les nos­tres pors. El 23-F va ali­men­tar-les tant, que va pro­vo­car el vòmit de la Loapa i tota la diar­rea del bipar­ti­disme i la recen­tra­lit­zació. La crisi ho ha mul­ti­pli­cat molt més. Ara ens fan por tan­tes coses, que els par­tits polítics tro­ben fàcil­ment els seus lemes, saben què han de dir-nos en els seus mítings i en la pro­pa­ganda que ens envien, no dub­ten de quins mis­sat­ges han de trans­me­tre'ns. És com si repe­tis­sin el No pas­sa­ran, la poe­sia que Apel·les Mes­tres va escriure el 1914 ani­mant la resistència dels bel­gues con­tra l'exèrcit ale­many i que va can­tar-se també con­tra els fran­quis­tes. Ja sé que els uns i els altres van pas­sar. Pot­ser també aca­ba­ran pas­sant algu­nes coses que ara ens fan por. Però és amb il·lusió com hem de com­ba­tre.