El talent a través del temps

L'àrbi­tre va xiu­lar el final del par­tit just en el minut noranta. No hi va afe­gir res. Ja estava tot dit. En el par­tit i en la tem­po­rada. El par­tit del Barça a Màlaga era més un pròleg del futur que la clo­enda de la tem­po­rada. La lliga per al Barça ja estava aca­bada. Ahir es deci­dia l'última plaça de des­cens a segona, hi havia comi­ats al fut­bol de juga­dors sin­gu­lars com De la Peña i de meri­to­ris de llarga tra­jectòria com ara el por­ter Arnau. I és molt pro­ba­ble que en la lliga que va aca­bar ahir s'hagi vist el campió més pro­digiós de la història. Els dos últims par­tits del Barça, sense trans­cendència, tenen poc interès en el con­text de tota la lliga. Ens diuen que el campió ha fet els deu­res amb suficiència, però també ens han de per­me­tre fer un cop d'ull enrere per ado­nar-nos que en la con­questa d'aquest títol el Barça de Guar­di­ola ha dei­xat uns quants epi­so­dis que han com­mo­gut el món sen­cer. També ens en podem ado­nar si en lloc d'apel·lar a la memòria fem un exa­men de les emo­ci­ons, dels moments ines­bor­ra­bles que ens ha dei­xat el campió a l'ànima. Evi­dent­ment, hi ha l'obra sublim del 5-0 al Real Madrid l'últim dilluns de novem­bre. D'un impacte fut­bolístic i d'una vora­ci­tat com­pe­ti­tiva simi­lar hi va haver l'1-5 a l'Espa­nyol tres jor­na­des després. Però segu­ra­ment el par­tit que explica més bé de què està fet aquest equip és la victòria al Vicente Cal­derón en la ter­cera jor­nada (1-2), just la jor­nada després d'haver per­dut a casa con­tra l'Hèrcu­les. Aquell dia, 19 de setem­bre, l'equip de Guar­di­ola va fer una exhi­bició d'amor propi, d'ambició, de ganes de con­ti­nuar gua­nyant després de dues tem­po­ra­des magnífiques que va ser tan com­mo­ve­dora com el fut­bol que va exhi­bir aquell dia i en els trenta-un par­tits seguits més que va estar sense per­dre per endur-se final­ment el títol.

Després d'aquesta pode­rosa evo­cació de la tem­po­rada de lliga que ha fet aquest Barça, posar-se davant de l'última jor­nada entre dos equips que ja ho tenien tot fet no sem­blava el més interes­sant. No era un par­tit trans­cen­dent, però per dir si tenia interès s'havia d'espe­rar que es jugués. I va ser més interes­sant del que es podia espe­rar. El Màlaga va jugar amb prou inten­si­tat com­pe­ti­tiva i ambició tàctica per exi­gir a un Barça expe­ri­men­tal que demostrés de què estan fets els juga­dors que ahir es van posar la samar­reta de titu­lars. Tots dos equips van jugar i van com­pe­tir amb inten­si­tat. No va ser el par­tit que s'espera d'uns juga­dors que volen que s'acabi la tem­po­rada, sinó d'uns que s'han que­dat amb gana, que pels motius que sigui tenen la sen­sació de coses per fer. Els juga­dors del Màlaga, segu­ra­ment perquè l'equip no ha estat al nivell que s'espe­rava a prin­cipi de tem­po­rada i perquè quan han millo­rat ha arri­bat el final. S'havien sal­vat del des­cens a temps, però pre­ci­sa­ment per això pot­ser per plaer hau­rien jugat unes jor­na­des més. Els juga­dors del Barça tenien gana perquè uns han tin­gut pocs minuts i altres comen­cen a tas­tar el gust i la res­pon­sa­bi­li­tat que suposa jugar amb el pri­mer equip. Ahir van des­ta­car Afe­llay, Thi­ago i Bojan. I Bar­tra i Fontàs van com­pro­var la difi­cul­tat de jugar en les dues posi­ci­ons segu­ra­ment més com­ple­xes de l'esquema de Guar­di­ola: la de cen­tral i la de mig cen­tre. La dels titu­lars Piqué i Bus­quets. Més que si ho van fer més bé o més mala­ment, que de tot hi va haver, el més impor­tant és que van sumar experiència que els farà pro­fit amb vista al futur. L'1-3 final és anecdòtic estadísti­ca­ment, però la manera d'acon­se­guir-lo dóna valor als blau­grana que van jugar ahir a La Rosa­leda.

El par­tit es va cloure amb el comiat d'Arnau, un exblau­grana que quan començava a tenir opor­tu­ni­tats al pri­mer equip va que­dat estig­ma­tit­zat per un error al San­ti­ago Ber­nabéu. Era una època en què també es va mal­ba­ra­tar el talent de juga­dors com Cela­des, Roger i Òscar, que van ser més vícti­mes de reven­ges entre fac­ci­ons del club que de la seva qua­li­tat fut­bolística. Van ser juga­dors, com els Bar­tra, Fontàs o Sergi Roberto d'ara, fets per jugar en el Barça de la manera deter­mi­nada que es va començar a jugar quan va arri­bar Johan Cruyff com a entre­na­dor. Tam­poc no va tenir gaire més sort en aque­lla època Iván de la Peña. Però en aquest cas par­lem d'un juga­dor sin­gu­lar com pocs. Sem­pre va ser un fut­bo­lista indòmit. Un juga­dor que només va tenir com a límit la ima­gi­nació. Un fut­bo­lista que més que dur la samar­reta de dife­rents equips, en va dur sem­pre una de sola: la del fut­bol. Sem­pre va ser un par­ti­dari radi­cal de l'aven­tura i per això sovint va ser víctima del prag­ma­tisme que domina en el fut­bol. Final­ment, les lesi­ons el van con­dem­nar a la dis­con­tinuïtat i, pràcti­ca­ment, a l'ostra­cisme. Però sem­pre ens que­da­ran d'ell més juga­des ines­bor­ra­bles que de la immensa majo­ria de fut­bo­lis­tes. I gai­rebé també la cer­tesa que en el Barça d'ara les car­re­res d'ell, de Cela­des, de Roger, d'Òscar hagues­sin estat el que hau­rien d'haver estat.