Una certa lectura electoral

No cal retro­ce­dir al començament de la Tran­sició per veure els can­vis d'esce­nari polític, a vega­des des­con­cer­tants, que s'han produït a Cata­lu­nya al llarg de més de trenta anys. Vol­dria arren­car en una data molt més recent, el 13 de setem­bre del 2009, quan a Arenys de Munt se cele­brava la pri­mera con­sulta pel dret de deci­dir que seria l'inici d'una experiència repe­tida en 554 referèndums a ciu­tats i viles de Cata­lu­nya i que cul­minà a Bar­ce­lona amb una par­ti­ci­pació del 20% de ciu­ta­dans el 10 d'abril d'enguany.

Els pro­mo­tors d'aquesta ini­ci­a­tiva es decla­ra­ren molt satis­fets i opti­mis­tes dient que la nació cata­lana està pre­pa­rada per exer­cir el dret d'auto­de­ter­mi­nació. Amb aques­tes con­sul­tes, segons lle­geixo en l'anàlisi de Jaume Mas­sanés i Papell en el seu bloc per­so­nal, “no única­ment cul­mina un procés democràtic d'enorme trans­cendència, ini­ciat fa anys des de la soci­e­tat civil [...] sinó que s'entra en una nova dimensió política. Una dimensió més impor­tant per la com­ple­xi­tat de l'orga­nit­zació i la clare­dat política del plan­te­ja­ment, que les mobi­lit­za­ci­ons pel dret de deci­dir impul­sa­des per la PDD els anys 2006 i 2007 i la pro­ta­go­nit­zada pel poble de Cata­lu­nya el 10 de juliol del 2010”.

Alhora han pas­sat mol­tes més coses, a Cata­lu­nya, en aquests dos anys. Hem vis­cut l'agònica dis­cussió sobre l'Esta­tut, les reta­lla­des subs­tan­ci­als que el Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal decretà després de gai­rebé qua­tre anys d'ina­ca­ba­bles debats i que tingué una res­posta mul­ti­tu­dinària al car­rer el 10 de juliol amb la presència de totes les auto­ri­tats polítiques i ins­ti­tu­ci­o­nals als car­rers de Bar­ce­lona rebut­jant la pro­vo­cació que el més alt tri­bu­nal de l'Estat havia apli­cat a la llei cata­lana. Una llei que s'havia apro­vat seguint tots els requi­sits for­mals esta­blerts per la Cons­ti­tució en ser apro­vada pel Par­la­ment de Cata­lu­nya, pel Congrés dels Dipu­tats, i un Esta­tut refe­ren­dat pel poble de Cata­lu­nya. L'Esta­tut quedà malmès, de tant pas­sar el ribot cons­ti­tu­ci­o­nal pel seu con­tin­gut, però és el marc legal en què avui ens movem tot i que sem­bla que molts arti­cles encara no són apli­cats perquè el més calent és a l'aigüera en el que fa referència als tras­pas­sos de fons econòmics que el govern Zapa­tero ha rega­te­jat fins avui.

Les elec­ci­ons al Par­la­ment de Cata­lu­nya del 28 de novem­bre se cele­bra­ren en el marc de l'aug­ment de l'inde­pen­den­tisme sociològic que s'havia ins­tal·lat en la soci­e­tat cata­lana. El resul­tat de la con­sulta no anà en aquesta direcció. Hi havia 21 escons clara­ment inde­pen­den­tis­tes abans de les elec­ci­ons, i en fer el recompte en que­da­ren només 14: 10 d'Esquerra Repu­bli­cana i 4 d'encapçalats per la nova força política de l'expre­si­dent del Bar­ce­lona Joan Laporta. La res­posta a aquesta con­tra­dicció la dona­ren els inde­pen­den­tis­tes dient que molts dipu­tats de CiU com­par­tien les tesis per la inde­pendència encara que s'havien pre­sen­tat a l'elec­to­rat amb l'ambigüitat que la fede­ració naci­o­na­lista sem­pre ha mos­trat en aquesta qüestió.

Penso que és oportú repro­duir un petit frag­ment de la con­ferència que l'alcalde de Lleida, Àngel Ros, em demanà que donés a la Pae­ria el 22 de setem­bre de l'any pas­sat i que por­tava el títol de Cata­la­nisme al segle XXI. Després de fer un llarg recor­re­gut per la història del cata­la­nisme, posant com a fita la der­rota cata­lana en la guerra de Suc­cessió que acabà amb la cai­guda de Bar­ce­lona el 1714, deia que “cal que Cata­lu­nya pugui seguir sent Cata­lu­nya, amb més reco­nei­xe­ment ins­ti­tu­ci­o­nal, més com­petències i, sobre­tot, un finançament més just res­pecte al que els cata­lans apor­tem a Espa­nya. En tot cas, sóc par­ti­dari que els cata­lans deci­dim per nosal­tres matei­xos i en el temps més rao­na­ble pos­si­ble se'ns con­vo­qui a un referèndum vin­cu­lant o bé ori­en­ta­tiu. Sabríem on som per evi­tar moure'ns a les pal­pen­tes sota els efec­tes de la demoscòpia i de la cul­tura dels ter­tu­li­ans”.

Deia a con­ti­nu­ació que les pro­pos­tes cen­trals de les pro­pe­res elec­ci­ons dels tres cor­rents prin­ci­pals que estan en joc no podran ser rea­lit­za­des la pro­pera legis­la­tura, gua­nyi qui gua­nyi. La inde­pendència no serà en els pro­pers qua­tre anys. El fede­ra­lisme és molt difícil pel sol fet que no hi ha cul­tura fede­ral, ni a la dreta, i per des­comp­tat, tam­poc a l'esquerra. El con­cert econòmic el veig tan lluny com les altres dues fórmu­les.

Què ens queda? A mi em sem­bla que defen­sar el que tenim, millo­rar-ho, men­tre cer­quem noves fórmu­les que ens garan­tei­xin la nos­tra volun­tat de ser. Abans de caure en una nova frus­tració, val més que ens hi pen­sem una mica, que pre­pa­rem, en tot cas, el país per arri­bar, si es donen les cir­cumstàncies, a tenir una inde­pendència no tute­lada per Espa­nya. Per la via dels fets més que per la via de les parau­les. Per les exigències rao­na­des i no per plan­te­ja­ments del tot o res.

Les elec­ci­ons les guanyà Artur Mas i les dues experiències de tri­par­tit foren cas­ti­ga­des a les urnes el 28 de novem­bre i ara han estat gai­rebé esmi­co­la­des en les muni­ci­pals de diu­menge pas­sat. Esquerra Repu­bli­cana ha per­dut bous i esque­lles en les muni­ci­pals fins al punt que Jordi Por­ta­be­lla és l'únic regi­dor de la for­mació inde­pen­den­tista en les deu prin­ci­pals ciu­tats de Cata­lu­nya. Joan Puig­cercós, cons­ci­ent de la des­feta, ha dimi­tit i ha con­vo­cat el congrés d'Esquerra, que es pre­senta molt tens.

No sé quan­tes ànimes té el PSC, però el fet és que en aquests moments no té líder, està pen­dent d'un congrés per bus­car idees i dis­cur­sos alhora que els soci­a­lis­tes espa­nyols, prin­ci­pals ava­la­dors de l'Esta­tut, es tro­ben a la deriva després de la pedre­gada rebuda a les urnes diu­menge.

El mapa polític muni­ci­pal català mos­tra més dades ines­pe­ra­des mal­grat el soroll de l'última set­mana cen­trat en les acam­pa­des a mol­tes pla­ces i indrets emblemàtics del país. Les urnes ens diuen que CiU ha acon­se­guit per pri­mera vegada la majo­ria de vots a tot Cata­lu­nya, es queda amb les qua­tre dipu­ta­ci­ons i gua­nya també per pri­mer cop la ciu­tat de Bar­ce­lona i la sem­pre soci­a­lista Girona. El par­tit que més creix quan­ti­ta­ti­va­ment és el Par­tit Popu­lar, que ha estat el prin­ci­pal impul­sor de les reta­lla­des a l'Esta­tut i que ha acon­se­guit més vots que ningú a Bada­lona, la ter­cera ciu­tat del país. No es pot des­car­tar que el vic­toriós Trias pacti total­ment o par­ci­al­ment amb Alberto Fernández Díaz per gover­nar, no sabem a quin preu, la ciu­tat de Bar­ce­lona. Per aca­bar, ha apa­re­gut amb més força Pla­ta­forma per Cata­lu­nya, de caràcter mani­fes­ta­ment xenòfob, que amenaça la con­vivència cívica del país.

Era aquesta la sen­sació que es res­pi­rava en les con­sul­tes pel dret de deci­dir o el que es mani­fes­tava pels car­rers de Bar­ce­lona el 10 de juliol? Penso que no. Cadascú haurà de revi­sar les polítiques que ens han por­tat fins aquí.