Uns aspersors

Abans de la semi­fi­nal de la Cham­pi­ons entre el Barça i el Madrid, una casa d'apos­tes britànica havia obert la juguesca d'ende­vi­nar si, en el cas d'una clas­si­fi­cació dels blancs, els asper­sors del Camp Nou tor­na­rien a enge­gar-se en plena cele­bració del rival com ja havia pas­sat un any enrere amb l'Inter de Milà. Els apos­ta­dors en aquest joc de mal gust es van que­dar amb les ganes de saber si hau­rien gua­nyat o no, perquè la hipòtesi que hau­ria vali­dat el joc va que­dar lluny de donar-se en una nit en la qual a la gespa no li feia falta cap més aigua que la de la pluja que va caure. Dis­sabte, men­tre els juga­dors del Barça cele­bra­ven la victòria con­tra el Manc­hes­ter, es van enge­gar els asper­sors de Wem­bley. No poder espe­rar vint minuts a rui­xar la gespa de l'estadi lon­di­nenc té tant d'absurd com va tenir enge­gar a l'Inter els asper­sors del Camp Nou, però així com fa un any aquells asper­sors van ser qüestió d'estat, els de Wem­bley de seguida van ser un motiu més de festa. Ara jo et ruixo a tu, ara tu t'hi refres­ques, ara aquell tapa el raig perquè surti més fort… Els juga­dors del Barça devien estar dis­sabte tan con­tents com ho esta­ven un any abans els de l'Inter, però hi ha mane­res ben dife­rents de pren­dre's els matei­xos fets. Per Mou­rinho i els seus, allò va ser una ofensa i el seu dis­curs aviat va tenir claca. A Wem­bley, Guar­di­ola no va par­lar d'asper­sors sinó de la gespa, elo­gi­ada pel tècnic blau­grana perquè en una catifa és més fàcil jugar bé a fut­bol que en un camp de matolls com el que el Barça es va tro­bar al Ber­nabéu. L'endemà, el prolífic cap de set­mana per a l'esport català va dur l'ale­gria al camp del Nàstic, on la patida per­manència a segona també va ser rui­xada pels asper­sors del Nou Estadi. Des del dia abans, sabíem que els asper­sors ja no són un ele­ment nociu sinó fes­tiu. En aquest final de tem­po­rada de lluita entre el bé i el mal del fut­bol, han tri­om­fat els bons. Fins i tot per asper­sors queda clar.