Pors

Sos­pito que ens agrada viure amb por. Ens encanta viure espan­tats. I no parlo només de nosal­tres, pobres cata­lans, que sí que tenim motius fona­men­tats, sinó dels occi­den­tals en gene­ral. La crisi dels cogom­bres, ampli­ada a mol­tes hor­ta­lis­ses, és el penúltim exem­ple. Sí, el penúltim, perquè l'últim ha estat l'alerta aquesta de l'OMS rela­ci­o­nant els mòbils i els tumors cere­brals.

La tragèdia és que aques­tes pors sense fona­ment tenen reper­cus­si­ons greus, com s'ha vist en el cas dels agri­cul­tors espa­nyols i cata­lans. Ja es podria esgar­ga­me­llar Angela Merkel en per­sona que els cogom­bres del sud d'Europa no tenen res a veure amb la infecció, que el con­su­mi­dor és poruc.

A l'Estat espa­nyol vam viure cri­sis sem­blants rela­ci­o­na­des amb l'oli de pinyo­lada i amb l'oli de gira-sol. Els ale­manys van pas­sar a prin­ci­pis d'aquest any una alerta per carn con­ta­mi­nada amb dio­xi­nes que va obli­gar a tan­car 4.000 explo­ta­ci­ons.

Aquests casos aflo­ren gràcies a l'existència d'una xarxa euro­pea de vigilància ali­mentària. El cas del cogom­bre està pro­vo­cant un mal ines­pe­rat jus­ta­ment perquè una política ale­ma­nya es va sal­tar totes les nor­mes.

Al cap­da­vall som al davant del feno­men que, com més segu­re­tat hi ha, com més pro­tecció con­tra la malal­tia tenim, més ens espan­tem amb qual­se­vol inci­dent. Con­fiem tant en la ciència (si més no, tal com la pre­sen­tem els mit­jans de comu­ni­cació) que qual­se­vol rup­tura de l'ordre ens pro­voca pànic. Però, com els he dit al prin­cipi, em fa l'efecte que en el fons ens agrada que ens recor­din que som mor­tals.