Opinió

LA TRIBUNA

Mossèn Martí Amagat

Tenia el do de fer-se entenedor i proper. Sense deixar de ser profund

Em costa fer-me a la idea que mossèn Martí Ama­gat ja no és entre nosal­tres. Per­so­nal­ment el tro­baré a fal­tar. I suposo que els feli­gre­sos d'Arenys de Mar, encara més. Era una per­sona que es feia esti­mar perquè esti­mava. Va ser durant tota la seva vida la viva imatge del capellà secu­lar. No és gens fàcil man­te­nir la fide­li­tat a l'Església sense per­dre la pròpia per­so­na­li­tat i sense renun­ciar a les con­vic­ci­ons per­so­nals. Mossèn Martí Ama­gat era un home de con­vic­ci­ons evangèliques. Només cal obrir els seus lli­bres per ado­nar-se'n. Idees clares, con­vic­ci­ons pro­fun­des. La pri­mera de totes diria que va ser “cami­nar en l'amor”, la cita de Sant Pau que figura a la por­tada d'un dels seus lli­bres, Amics i amants, tal vegada un dels més repre­sen­ta­tius del seu sen­tit pràctic. Mossèn Martí sem­pre va ser un home que anava al gra i que anava al fons. I en el fons de la vida cris­ti­ana sem­pre hi tro­bem l'amor. Esti­maràs el Senyor, el teu Déu, amb tot el teu cor, amb tota la teva ànima i amb tot teu espe­rit. Aquest és el gran i pri­mer mana­ment. El segon, li és sem­blant: Esti­maràs el proïsme com a tu mateix. Aques­tes parau­les de Jesús, que es tro­ben a l'evan­geli de Mateu, són el leit­mo­tiv de tots els seus lli­bres. Es tro­ben a cada pas. Expres­sa­des de mane­res ben diver­ses, però afir­mant el mateix: “Estima, com deia Sant Agustí, i fes el que vul­guis”.

Un gran con­ver­sa­dor

No és la meva intenció escriure un arti­cle necrològic. D'altra banda, no sóc la per­sona més idònia per par­lar d'ell. Ens sepa­ra­ven 8 cur­sos en el Semi­nari. I això, en els anys de for­mació, compta molt. És una distància gai­rebé insal­va­ble. Jo el recordo com un homenàs, pel seu aspecte volu­minós. En el meu ima­gi­nari el veia com un Sant Tomàs. Només que Sant Tomàs era cone­gut com el “bou mut”. I mossèn Martí, en canvi, era famós per la seva faci­li­tat de paraula, la seva con­versa amena, el seu sen­tit de l'humor i la seva gus­pira d'iro­nia que acom­pa­nyava les seves parau­les. Era un gran con­ver­sa­dor i també un excel·lent ora­dor. Durant els anys que va estar a la Casa Missió de Banyo­les, de la qual va ser-ne pre­si­dent, es va lliu­rar de ple a les Mis­si­ons Popu­lars. I en tots els llocs on va pre­di­car, va dei­xar un record immi­llo­ra­ble. Era el nos­tre Lacor­daire. Capaç de man­te­nir l'atenció de l'audi­tori més allu­nyat de la praxi reli­gi­osa. Tenia el do de fer-se ente­ne­dor i pro­per. Sense dei­xar de ser pro­fund. Són les tres qua­li­tats que millor defi­nei­xen els seus lli­bres. Lli­bres en els quals no hi manca mai un brot de poe­sia. Va fer seu el lema del Dr. Car­les Faust, el cre­a­dor del jardí botànic Mar i Mur­tra, situat a Bla­nes: “Cuida el teu jardí i ofe­reix les flors als altres”. Exac­ta­ment això és el que va fer mossèn Martí al llarg de tota la seva vida: cul­ti­var el jardí de la pròpia for­mació i, al mateix temps, rega­lar les flors al proïsme. Rega­lar un lli­bre de mossèn Martí era rega­lar al mateix temps el lli­bre i la rosa, fos o no fos Sant Jordi.

Ignoro a par­tir de quin moment mossèn Martí va començar a des­ple­gar la seva vocació poètica. No tinc a mà El nos­tre vers de cada dia, que deu ser, si no m'enga­nyo, el pri­mer que publicà. El segon –El mar al cor i als ulls la platja– fou edi­tat el gener de 1996. I el setem­bre del mateix any ja se'n va impri­mir una segona edició. Les homi­lies d'un rec­tor de poble va tenir una aco­llida excel·lent. En poc temps es va ree­di­tar cinc vega­des. Això sol dóna una idea molt exacta de les sim­pa­ties que des­per­tava mossèn Martí. Les des­per­tava per la seva charme i la seva pro­ver­bial bon­ho­mia. Lluny de crear pro­ble­mes, era expert a tro­bar solu­ci­ons. D'aquí pro­ve­nen alguns dels seus escrits més sig­ni­fi­ca­tius, com per exem­ple Les vir­tuts d'estar per casa. Cada dia un vers, cada dia una lec­tura, cada diu­menge una homi­lia, i sem­pre i en tot moment “un mos de llum i seny” que ens ajudi a tots ple­gats.

Des­cansi en pau l'home que sabia que la pau ager­mana més que cap altra cosa. Els com­panys del Fòrum Joan Alsina li van ofe­rir en el fune­ral la millor corona de flors, una corona que con­te­nia “la flor natu­ral”, des­ti­nada a pre­miar el seu amor al proïsme, “la viola”, des­ti­nada a pre­miar la seva fide­li­tat al Con­cili Vaticà II, i “l'englan­tina”, des­ti­nada a pre­miar la seva fide­li­tat al país i a la llen­gua. Tal com volia l'Espriu, el poeta de Sinera: “Ens man­tin­drem fidels per sem­pre més al ser­vei d'aquest poble”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.