El destí de l'‘ànec coix'

Des de fa uns dies una plaga d'ànecs coi­xos ens enva­eix. Són per­tot arreu, als ajun­ta­ments, dipu­ta­ci­ons, con­sells comar­cals, orga­nis­mes afins i empre­ses depen­dents. Se'ls iden­ti­fica fàcil­ment perquè cami­nen amb el cap cot i remu­guen en veu baixa. Els ame­ri­cans van bate­jar com lame ducks, ànecs coi­xos, els pre­si­dents que al final del seu segon man­dat ja no pin­ten res més enllà de ser un objecte de deco­ració al Des­patx Oval. Per extensió, els polítics a punt de per­dre el poder o que gover­nen amb les enques­tes clara­ment en con­tra, són mem­bres de ple dret d'aquesta con­fra­ria. És clar que a la base de la política, al cos­tat dels ànecs coi­xos també hi xipo­lle­gen els cig­nes, ocells de plo­matge majestuós que o aca­ben de tas­tar les mels del poder o estan a punt d'entrar a l'olimp dels esco­llits. Tam­poc és com­pli­cat detec­tar-los. Solen anar envol­tats d'una munió que no els deixa de petja, espe­rant que els cai­gui alguna engruna del fes­ti­val que s'anun­cia.

Tro­ba­des com la del Cer­cle d'Eco­no­mia que es va fer la set­mana pas­sada a Sit­ges són un apa­ra­dor per­fecte per cali­brar la posició de cadascú en el termòmetre de la popu­la­ri­tat i l'expec­ta­tiva política. Dos dels actors prin­ci­pals de la cimera eren el pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat, Artur Mas, i el del Par­tit Popu­lar i can­di­dat a la pre­sidència del govern espa­nyol, Mari­ano Rajoy. Tots dos han vis­cut anys d'ostra­cisme, d'indi­ferència i de tra­ves­sia del desert. El pri­mer va arri­bar a l'oasi somiat a finals d'any, i tot i que se'l va tro­bar molt més des­proveït del que es pen­sava, encara hi queda alguna pal­mera on arre­ce­rar-se. I al cap i a la fi, més val això que mas­te­gar sorra. Rajoy també albira la terra pro­mesa i el seu únic temor és que li passi com a Moisès i que no l'arribi a tre­pit­jar mai, sobre­tot ara que el faraó Rubal­caba cavalca al cap­da­vant de l'equip con­trari. El paper de l'ànec coix li toca repre­sen­tar-lo a l'encara pre­si­dent espa­nyol, José Luis Rodríguez Zapa­tero, que es troba entre l'espasa i la paret perquè no pot con­vo­car elec­ci­ons anti­ci­pa­des per no abo­car el seu par­tit a la catàstrofe, perquè Europa el té collat i perquè està en una legis­la­tura amor­tit­zada.

És des­a­graïda la feina de l'ànec coix, con­dem­nat a aguan­tar l'espelma de la festa perquè tot­hom el troba massa lleig per treure'l a ballar.