La intriga

Al Fabra, entre les accep­ci­ons del terme intriga, tro­bem la següent: “Maneig per acon­se­guir un propòsit, fet amb astúcia i ama­ga­da­ment”. Volia emprar aquest con­cepte per poder refe­rir-me a la crisi actual, la que ano­me­nem del 2008. Crisi de la qual es parla contínua­ment i de la qual em sem­bla que no hem de dei­xar de par­lar, mal­grat el perill de fer-nos pesats i poc ori­gi­nals.

Vam conèixer l'existència de la crisi abans de patir-la. Però, de fet, ningú dels que sem­blava que hi hau­rien d'enten­dre obria la boca per adver­tir-nos. Sola­ment ho va fer un senyor ale­many, que fou pri­mer minis­tre del govern soci­a­lista i que es deia Schröder. Aquest va fer les pri­me­res reta­lla­des, que no van agra­dar gens al seu país, i que li van cos­tar el govern. Avui, els ale­manys se n'han sor­tit més de pressa gràcies a la gestió d'aquest polític, perquè va ser prou honest per jugar els interes­sos gene­rals con­tra els seus. Ho va veure venir men­tre els altres pesa­ven figues i ara el volen fer sant. Jo n'estic con­tent perquè li tenia sim­pa­tia, no pel seu ide­ari polític, que m'era des­co­ne­gut, sinó per la seva història per­so­nal, encara entra­nya­ble per a gent com jo, que hem somiat trui­tes durant molts anys. Schröder era fill d'una vídua que vivia en una bar­raca d'un camp de fut­bol que cui­dava. El record més viu que invo­cava d'aque­lla època era el fred que havia pas­sat. Forma part de “l'Heroica”, d'una gene­ració que hem admi­rat.

Però en fi, com deia abans, la pri­mera notícia que vam tenir que pas­sava alguna cosa grossa va ser la fallida de Leh­man Brot­hers, el més gran dels bancs del món, jun­ta­ment amb d'altres ame­ri­cans que també havien fet fallida. El motiu d'aquesta fallida, avui cone­gut ja per tot­hom, va ser una sim­ple i mafi­osa estafa: ven­dre a tot el món, gràcies al seu pres­tigi, paquets de títols finan­cers fal­sos en forma d'hipo­te­ques inco­bra­bles. Una estafa, sim­ple­ment. Però a la llarga, i a mesura que ens ho van expli­cant, cada dia des­co­brim més i més d'aquest joc que ens ha por­tat a la tragèdia de la crisi. Els Leh­man Brot­hers eren la punta de l'ice­berg d'un sis­tema ano­me­nat neo­li­be­ra­lisme glo­bal: l'entre­llat de tota la història.

Ara som a la segona lliçó, que és la que ens explica la base de la intriga: un sis­tema amb apa­rença de sòlida doc­trina econòmica, ava­lada per pres­ti­gi­o­sos eco­no­mis­tes de la Uni­ver­si­tat de Chi­cago i de Min­ne­sota (el nos­tre con­se­ller Mas-Colell, si no ho recordo mala­ment, és dei­xe­ble d'aquesta dar­rera). Es tracta, doncs, d'una doc­trina “científica” sobre la lli­ber­tat de mer­cats, en bona mesura com a res­posta a la doc­trina “científica” soviètica de la inter­venció esta­tal. És a dir, dues doc­tri­nes basa­des en prin­ci­pis que inten­ten fer-se pas­sar per irre­fu­ta­bles. És curiós que tot­hom invo­qui els déus quan vol tenir raó. El cas és, però, que des de fa vint anys, pre­ci­sa­ment, arran de l'esde­ve­ni­ment polític de la cai­guda de la Unió Soviètica, de con­seqüències mun­di­als, el capi­ta­lisme ha bifur­cat la seva acti­vi­tat. Hem pas­sat d'un capi­ta­lisme ano­me­nat pro­duc­tiu a un altre, ano­me­nat finan­cer. El pri­mer ope­rava sobre béns tan­gi­bles, venia coses pesa­bles i mesu­ra­bles i
ser­veis obser­va­bles. El segon, el capi­ta­lisme “finan­cer”, opera en teo­ria amb títols repre­sen­ta­tius d'aquests béns físics i mesu­ra­bles però que han aga­fat
vida pròpia en el ter­reny de l'espe­cu­lació i han dei­xat de repre­sen­tar, en rea­li­tat, el valor de les coses. Hem entrat
en un ter­reny vir­tual on els valors es
basen en apre­ci­a­ci­ons més o menys fan­tas­magòriques. Per tant, ens tro­bem amb la con­tra­dicció que els títols de la pro­pi­e­tat d'una empresa es cotit­zen a mil quan aquesta, en la seva rea­li­tat física i ren­di­ble, val deu.

Els meus amics de tota la vida s'han fet grans com jo mateix. Estem tots jubi­lats, som gent de classe benes­tant i com­ple­tem les nos­tres pen­si­ons amb estal­vis que ara peri­llen. Pro­ce­dim de l'empresa i de pro­fes­si­ons libe­rals. No ens podem quei­xar si
mirem cap a altres col·lec­tius, i no ens quei­xem, però ens han fet malbé la pau que pot com­por­tar una jubi­lació esta­ble i, alhora, ens
han posat la por al cos. Per què ame­na­cen els nos­tres fills i néts que
esta­ran pit­jor que nosal­tres quan nosal­tres som fills d'una guerra civil i d'una de mun­dial que
va des­truir mitja huma­ni­tat i que ens va donar una infància i una joven­tut de fam, fred i misèria? Per què ho han de pas­sar pit­jor si ells són fills de l'opulència, d'un món cada dia més obert a la pro­ducció de béns mate­ri­als per a més i més gent? La res­posta
és quasi ingènua: deu ser que alguns es pen­sen que­dar tots els bene­fi­cis i que els altres per­din els avan­tat­ges de la soci­al­de­mocràcia.

Pot­ser per aquesta raó tan evi­dent els jubi­lats i fins i tot els bur­ge­sos podem sen­tir-nos soli­da­ris amb els nois i noies de la plaça Cata­lu­nya-Sol, mal­grat que els jubi­lats –i més si són bur­ge­sos com en el nos­tre cas– par­tim d'una tra­dició nefasta que con­si­dera la joven­tut menys llo­a­ble perquè ens porta la contrària, com si amb nosal­tres s'hagués d'aca­bar el món. Ara no s'ha produït aquest feno­men, i és que anem en el mateix vai­xell. Tan pre­o­cu­pant és ser jove sense futur com vell sense assistència. Men­tre els que venen hipo­te­ques inco­bra­bles seguei­xen galo­pant. No hi ha pas gai­res símpto­mes que els parin els peus els estats, que són els únics que poden fer-ho. I cal recor­dar-ho cada dia als nos­tres gover­nants.