Semprún

Vas ser dels pocs ministres de Cultura que vas entendre Catalunya. De fet, vas ser dels pocs ministres que van entendre el món
i la vida. I dels pocs homes que van entendre res.
Per això t'hi vas barallar sempre: des que vas marxar a l'exili, ben jove, passant pel camp de Buchenwald i el segon exili. Allà
et vas barallar amb Carrillo i el dogma; no podies estar-te quiet perquè eres per definició un inquiet. Els temps no et van tractar bé, és cert. Potser per això sempre t'hi vas enfrontar, els vas observar i els vas criticar.

No eres ni espanyol ni francès, solies dir; ni escriptor ni polític, ni comunista ni liberal, deies que no eres res de res, o en tot cas només un deportat. Quan has passat dos dels teus primers vint anys en un camp de concentració, és una afirmació plena de sentit. Quan la majoria d'edat l'has fet en un teatre tan inhumà i absurd, no pots ser altra cosa, i ja ho seràs per sempre. Ja no tindràs ni casa ni missió, sinó la impressió d'estar fora de lloc i fora del temps, abdicant de l'esperança i lluitant per sobreviure i prou.

Aquest eres tu, Jorge Semprún, i aquest som tots
els altres, encara que no ens n'adonem. La sort dels que vau tocar la mort a diari, dels que vau conviure amb la barbàrie, dels que vau ser condemnats a perdre el goig i el sentit de viure, potser la vostra única sort, és que vau entendre molt més l'existència. La nostra sort és que, si som prou persones, podem aprendre de gent com tu sense haver de passar el mateix. Adéu deportat, adéu; ara descansa d'una vegada.