El mètode democràtic ens atueix

El poder exis­teix. L'auto­ri­tat també. Fixem-nos-hi a casa, a la feina, a qual­se­vol orga­nit­zació, al car­rer..., fins i tot en un mer­cat o en la pràctica d'un esport. Cal jerar­quia i ordre sem­pre que cons­ta­tem plu­ra­lisme. Entre les bes­ti­o­les sol manar el més fort o el més sa. Fins i tot quan tre­ba­llen de manera dis­tribuïda, com els tèrmits, hi ha certa estruc­tu­ració que per­met resul­tats sovint gran­di­o­sos. Els humans som lliu­res. Ales­ho­res, qui­nes són les bases de la legi­ti­mi­tat del poder entre nosal­tres? Els estal­viaré el cas de la família, l'església o l'empresa. Anem a la política: la fal·lera actual pel vot no ve pas de Grècia. És un “dogma” recent: cadascú val un vot i tots valen igual.

Hem après fins i tot amb la LOGSE que, durant mil·len­nis, el món ha fun­ci­o­nat amb altres fórmu­les: des d'estruc­tu­res soci­als acèfales o “seg­men­ta­des” fins a altres més com­ple­xes com les impe­ri­als o el feu­da­lisme. La gent se n'anava sor­tint. Amb les revol­tes polítiques dels segles XVII i XVIII sor­geix l'Estat lli­be­ral i –amb la revo­lució del nos­tre veí del nord– el democràtic. Des d'ales­ho­res, sem­bla que l'auto­ri­tat queda legi­ti­mada per la rous­se­au­ni­ana “volonté général”.

Quin és l'avan­tatge prin­ci­pal del procés de votació? Ima­gi­nin 34 ado­les­cents esve­rats per deci­dir on ani­ran de viatge de fi de curs. Impos­si­ble resol­dre-ho excepte si algú diu: “Votem!”. La paraula màgica atu­eix tot­hom. La democràcia té dos mèrits: un, que paci­fica; l'altre, que és rever­si­ble. Qui hi pot estar en con­tra?: pro­du­eix una addicció enso­pi­dora.

La legi­ti­mació del poder té qua­tre pos­si­bles bases: (a) la “tra­dició” (el cos­tum o els pre­ce­dents històrics, com podria ser l'accep­tació de la monar­quia); (b) el carisma d'una per­so­na­li­tat excep­ci­o­nal (serà emo­ci­o­nal, però pen­sin en Gandhi, Man­dela o Lut­her King); (c) la “raci­o­na­li­tat legal” (pro­ce­di­ments, lleis i vota­ci­ons), que ara domina. La que compta, però, és la (d): el ren­di­ment i l'eficàcia, els resul­tats.

Per això, votar bàsica­ment és judi­car el que s'ha fet abans. La nos­tra democràcia està malalta: no mira enda­vant. És ava­lu­a­tiva i poc pro­po­si­tiva: ens calen herois i no pas pre­ci­sa­ment aquests cri­da­ners que alte­ren el tre­ball quo­tidià. Neces­si­tem una nova democràcia, que no sigui només l'opi del poble quan hi ha plu­ra­lisme. Els filòsofs hi hauríem de pen­sar.