Les línies pellroges

Són tan­tes les coses que pas­sen al meu vol­tant que, dar­re­ra­ment, ja no sé si pujar o bai­xar, si avançar o atu­rar-me, si venir o anar... Sort dels amics i sort del saldo del meu compte cor­rent (compte!, “nor­mal”) que em dóna el punt de rea­li­tat impres­cin­di­ble per auto­re­conèixer-me. Mai no m'hau­ria pen­sat que escriu­ria això del meu banc! Quedo asto­rat de la rotun­di­tat amb què els pro­fes­si­o­nals de l'opinió, del peri­o­disme, els intel·lec­tu­als, els jut­ges... hi diuen la seva, no en pri­vat, no madu­ra­da­ment, no refle­xi­va­ment, d'avui per ara, en viu i en directe, i cada dia... Altres som més porucs. Molt més. Més inno­cents, també. No pas per estar exempts de culpa, pre­ci­sa­ment. Pen­sava que les por­ta­des dels dia­ris de dijous i els tele­notícies obri­rien amb titu­lars sem­blants. Ja havien pas­sat 48 hores de dues infor­ma­ci­ons que hau­rien d'haver sac­se­jat el món. Hi havia hagut temps per tre­ba­llar-hi. L'agència EFE dis­tribuïa un tele­tip en què es lle­gia que 4.600 mili­ons d'euros dels fons dels EUA, des­ti­nats a la recons­trucció de l'Iraq, s'han per­dut i pro­ba­ble­ment han estat robats. L'altra notícia deia que l'Audi­en­cia Naci­o­nal inves­ti­garà els Botín per frau i fal­se­dat pel patri­moni de la família dipo­si­tat a Suïssa, que podria superar els 1.000 mili­ons. I un gra­pat d'energúmens, obli­dant Gandhi, ens han bar­rat la pos­si­bi­li­tat d'un titu­lar con­tun­dent res­pecte a això, que feia molta falta. Apa, bon diu­menge, me'n vaig a Arbúcies, a les enra­ma­des.