Justícia poètica?

A vega­des el senyor Murphy té el detall de dei­xar-nos en pau: aga­fem la tor­rada al vol abans que cai­gui a terra per la cara de la man­tega, la nos­tra cua al Bon­preu bat rècords de velo­ci­tat i la meri­tocràcia arra­cona el nepo­tisme, l'ami­guisme i altres ismes de mal esmen­tar.

“Si la Blanca Bus­quets és tan bona escrip­tora com asse­gu­res, ho sabrem perquè d'aquí a uns anys les seves obres hau­ran que­dat”. M'ho va dir el poeta Joan Mar­ga­rit, con­vençut que el temps gai­rebé sem­pre fa justícia. Jo li havia posat la Blanca com a exem­ple d'una autora que no rep aquí el reco­nei­xe­ment que mereix, mal­grat haver publi­cat cinc novel·les i haver estat traduïda al cas­tellà, al rus i a l'ale­many. Mar­ga­rit sosté que l'art acaba surant, tard o d'hora. Però a mi, digueu-me pes­si­mista, em sem­bla poc pro­ba­ble que el bon lli­bre que avui ha pas­sat tris­ta­ment des­a­per­ce­but sigui recu­pe­rat i valo­rat com cal en un futur, perquè l'even­tu­a­li­tat que algú el lle­geixi és cada cop més remota.

Per això em fa tanta il·lusió que s'hagi con­ce­dit el premi Lli­bre­ter a la novel·la La nevada del cucut, de Blanca Bus­quets. Perquè, com vaig escriure en aquest mateix espai el 7 de febrer, la Blanca és una senyora escrip­tora que no ens podem per­me­tre igno­rar. I perquè l'objec­tiu del premi Lli­bre­ter és ben bé aquest: des­ta­car obres de qua­li­tat “que no hagin rebut l'atenció que merei­xen i que, gràcies a la tasca de pres­cripció de les lli­bre­ries, puguin arri­bar a nous lec­tors”.

Con­ti­nuo pen­sant, com Miquel de Palol, que “el tri­omf del medi­o­cre i l'oblit del geni for­men part del qua­dre final de pos­si­bi­li­tats”. Ara bé, en el cas de Blanca Bus­quets, he de donar la raó a Mar­ga­rit (no em sap cap greu, ep): si real­ment és una bona escrip­tora, el país ho aca­barà sabent. El premi Lli­bre­ter és l'opor­tu­ni­tat que la novel·la neces­si­tava. En enda­vant aquesta autora serà lle­gida i jut­jada amb uns altres ulls, i els mit­jans de comu­ni­cació li dis­pen­sa­ran una atenció que fins ara li havien negat, no tant per activa com per pas­siva: sim­ple­ment, no havia cai­gut en gràcia.

N'hi ha que man­te­nen que el camí cap a l'èxit d'un pro­ducte cul­tu­ral ja està traçat d'entrada, que tot ho manega el màrque­ting, però no m'ho crec. No m'ho vull creure. El ressò mediàtic d'un lli­bre, d'una obra de tea­tre o d'una expo­sició encara depèn en bona part de l'olfacte dels peri­o­dis­tes i crítics. Nosal­tres podem con­tri­buir deci­si­va­ment al fet que una perla sigui des­co­berta pel gran públic. Això sí: abans hem de saber detec­tar-la.

A vega­des, doncs, la feina ben feta es veu recom­pen­sada. Però pot­ser és una qüestió de sort, no pas de justícia poètica.