Articles

Amb aquella alegria

Justícia poètica?

Fa un parell de dissabtes, al cine Verdi, em van vendre les dues últimes entrades disponibles per veure la pel·lícula de Woody Allen. Un cop de sort que no van tenir els qui s'esperaven darrere meu.

A vega­des el senyor Murphy té el detall de dei­xar-nos en pau: aga­fem la tor­rada al vol abans que cai­gui a terra per la cara de la man­tega, la nos­tra cua al Bon­preu bat rècords de velo­ci­tat i la meri­tocràcia arra­cona el nepo­tisme, l'ami­guisme i altres ismes de mal esmen­tar.

“Si la Blanca Bus­quets és tan bona escrip­tora com asse­gu­res, ho sabrem perquè d'aquí a uns anys les seves obres hau­ran que­dat”. M'ho va dir el poeta Joan Mar­ga­rit, con­vençut que el temps gai­rebé sem­pre fa justícia. Jo li havia posat la Blanca com a exem­ple d'una autora que no rep aquí el reco­nei­xe­ment que mereix, mal­grat haver publi­cat cinc novel·les i haver estat traduïda al cas­tellà, al rus i a l'ale­many. Mar­ga­rit sosté que l'art acaba surant, tard o d'hora. Però a mi, digueu-me pes­si­mista, em sem­bla poc pro­ba­ble que el bon lli­bre que avui ha pas­sat tris­ta­ment des­a­per­ce­but sigui recu­pe­rat i valo­rat com cal en un futur, perquè l'even­tu­a­li­tat que algú el lle­geixi és cada cop més remota.

Per això em fa tanta il·lusió que s'hagi con­ce­dit el premi Lli­bre­ter a la novel·la La nevada del cucut, de Blanca Bus­quets. Perquè, com vaig escriure en aquest mateix espai el 7 de febrer, la Blanca és una senyora escrip­tora que no ens podem per­me­tre igno­rar. I perquè l'objec­tiu del premi Lli­bre­ter és ben bé aquest: des­ta­car obres de qua­li­tat “que no hagin rebut l'atenció que merei­xen i que, gràcies a la tasca de pres­cripció de les lli­bre­ries, puguin arri­bar a nous lec­tors”.

Con­ti­nuo pen­sant, com Miquel de Palol, que “el tri­omf del medi­o­cre i l'oblit del geni for­men part del qua­dre final de pos­si­bi­li­tats”. Ara bé, en el cas de Blanca Bus­quets, he de donar la raó a Mar­ga­rit (no em sap cap greu, ep): si real­ment és una bona escrip­tora, el país ho aca­barà sabent. El premi Lli­bre­ter és l'opor­tu­ni­tat que la novel·la neces­si­tava. En enda­vant aquesta autora serà lle­gida i jut­jada amb uns altres ulls, i els mit­jans de comu­ni­cació li dis­pen­sa­ran una atenció que fins ara li havien negat, no tant per activa com per pas­siva: sim­ple­ment, no havia cai­gut en gràcia.

N'hi ha que man­te­nen que el camí cap a l'èxit d'un pro­ducte cul­tu­ral ja està traçat d'entrada, que tot ho manega el màrque­ting, però no m'ho crec. No m'ho vull creure. El ressò mediàtic d'un lli­bre, d'una obra de tea­tre o d'una expo­sició encara depèn en bona part de l'olfacte dels peri­o­dis­tes i crítics. Nosal­tres podem con­tri­buir deci­si­va­ment al fet que una perla sigui des­co­berta pel gran públic. Això sí: abans hem de saber detec­tar-la.

A vega­des, doncs, la feina ben feta es veu recom­pen­sada. Però pot­ser és una qüestió de sort, no pas de justícia poètica.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.