Sense manual d'instruccions

Una pena, ado­nar-nos ara que aquest noi tan apre­ciat venia de fàbrica sense manual d'ins­truc­ci­ons. El compràrem per impuls, a pri­mer cop d'ull. Coi, era un dels nos­tres amb la bar­reja glo­bal dels temps moderns, una bonica història d'amor al dar­rere, accent de la Terra Ferma i un nom exòtic. Per si hi man­ca­ven ingre­di­ents, pro­ce­dia d'un poble acre­di­tat en l'argila for­ja­dora de lle­gen­des blau­grana i fotia gols, man­cança endèmica d'aquesta fàbrica. Si hagues­sin estat aquests dies de penúries, la lluita fra­tri­cida entre defen­sors a ultrança i detrac­tors furi­bunds hau­ria gene­rat una batussa mul­ti­tu­dinària on poder des­car­re­gar exce­dent de frus­tra­ci­ons i adre­na­lina, però com que són temps de vins i roses només pas­sem hores escal­fant llen­gua a les bar­res a la salut de Bojan Krkic, fent-lo anar amunt i avall entre tones d'argu­ments i com­pa­ra­ci­ons. No és cap geni de la pilota, ho sabem, que per això obser­vem Messi, el tenim en un pedes­tal i algun dia expi­ra­rem sense haver-ne vist cap altre d'igual. Ni tam­poc ha estat capaç d'arri­bar i mol­dre com els con­tem­po­ra­nis Bus­quets i Pedrito, en una altra deducció demagògica de les que li han fet més nosa que ser­vei, a aquest gen­dre ideal de les noves púbers cata­la­nes. Ara que té vint anys, ara que ja es deu afai­tar, el trac­tem amb el rigor d'un estran­ger de traspàs mili­o­nari, quan hau­ria de ser pro­pina afor­tu­nada, sor­presa per gau­dir, fruita dolça per madu­rar. Però aquí tot ha de ser imme­diat, d'ara, exa­ge­rat, extrem.

En qua­tre anys d'apre­nen­tatge d'aquest ofici tan exi­gent, Bojan Krkic n'ha après un foti­mer, i el mes­tre ha tin­gut bona cura de pre­ser­var-lo, tot i que la mal­dat de l'entorn ha sem­brat zitzània on només hi havia desig pedagògic i conei­xe­ment exhaus­tiu d'aquest ter­reny tan minat i hos­til. Enlloc podia evo­lu­ci­o­nar millor que envol­tat dels siba­ri­tes com­panys d'aquest ves­ti­dor, a casa i en el seu idi­oma, però avui haurà de tocar el dos per exigències del guió, que dirien les vedets en el moment de des­pu­llar-se. Haurà de veure món, fer-se dur, esbor­rar l'ado­lescència del ros­tre, ser pro­feta par­lant un idi­oma aliè, plan­tant lla­vors en altres ter­res si desitja tor­nar i fer que s'acabi la xer­ra­meca. No hi ha paciència ni per als mimats. A cap de nosal­tres ens agra­da­ria veure'l trans­for­mat en un suc­ce­dani de Martí Filo­sia del segle XXI.