Primer, la tenalla que ens ofega

Potser és una llegenda urbana, però tal com m'ho han dit, ho explico. Es veu que a finals de mes alguns grans centres comercials registren un augment notable de la venda de menjar per a animals domèstics. L'explicació seria que algunes persones, en lloc de demanar ajuda social, s'estimarien més recórrer a aquesta solució desesperada per sobreviure. Insisteixo que no ho he pogut comprovar personalment, però francament, tampoc m'estranya perquè el que sí que he vist són les xifres de gent que diàriament atenen institucions com la Creu Roja, i el Banc dels Aliments. Aquesta pobresa endèmica que fins fa pocs anys només ens semblava aliena s'està estenent i enquistant en el moll de l'os de les faixes més desprotegides. A més, tot apunta que la durada i profunditat de la crisi farà estralls, amb més o menys cruesa, en tot el teixit social. D'aquí que sovint algú pronostiqui el pitjor dels averanys, que els nostres fills viuran pitjor que nosaltres.

Seria la confirmació que després d'un període de prosperitat sembla que indefectiblement hem de caure en la profunda sina de la desgràcia. Els experts en la teoria dels cicles ja ho varen preveure i la saviesa popular diu que al final d'una pujada sempre hi ha una baixada. La qüestió és què cal fer: acceptar amb resignació la plaga que ens ha caigut al damunt, mirar enrere i carregar-nos de santa indignació o contribuir a la solució. Amb tota modèstia jo optaria per l'última possibilitat, perquè la immobilista no ha resolt mai res i l'emprenyada monumental és foc d'encenalls. En canvi, el compromís ferm per impulsar canvis que recuperin el camí del creixement econòmic i la creació de llocs de treball, ara per ara, és l'alternativa més sòlida i possiblement l'única. Encara que ens encengui la sang saber que algú ha llançat milions d'euros públics en xarxes d'AVE que no porten a ningú, aeroports fantasmes o autovies inútils. Perquè si també calen canvis més radicals, models més democràtics i fórmules de gestió més transparents, tot alhora no es pot fer. I ara el gran drama és l'atur, una tenalla que ofega desenes de milers de persones que s'encaminen impotents cap a les files de la generació perduda. Trenquem la tenalla i després ja passarem comptes.