Mitja hora per dinar

Un dels suple­ments set­ma­nals de La Van­guar­dia ha dedi­cat sis pàgines a entre­vis­tar uns quants cer­vells fugits: homes i dones –pre­fe­rent­ment nois i noies– cata­lans de for­mació uni­ver­sitària i de pro­fes­si­o­na­li­tat acre­di­tada que han tro­bat a la resta d'Europa una feina sòlida i més ben remu­ne­rada que les hipotètiques ofer­tes de tre­ball d'aquí.

Els enques­tats, natu­ral­ment, can­ten les excel·lències de la seva situ­ació. Al Regne Unit, diuen, es tre­ba­lla a més ritme, es valora l'esforç i s'apuja el sou als que valen sense espe­rar que ho dema­nin. A Ale­ma­nya els sous són bons, el tracte també, la gent s'afa­nya a tre­ba­llar bé i regna una dis­ci­plina abso­luta: la cap de l'empresa es va dis­cul­par un dia perquè havia arri­bat un minut tard. A França es pla­ni­fica tot amb temps i es dis­cu­tei­xen molt les qüesti­ons de feina. A Itàlia és nor­mal poder mun­tar una empresa pròpia en aca­bar els estu­dis. A Bèlgica hi ha un gran equi­li­bri entre les hores de tre­ball i les de casa; amb prou fei­nes hi ha vida social i s'està més con­cen­trat en el tre­ball. A Dina­marca hi ha molt poca burocràcia i molts menys càrrecs inter­me­dis: es donen les millors con­di­ci­ons per sen­tir-se moti­vat.

Per damunt de tot, hi ha un tret comú que fa pos­si­ble el mira­cle euro­peu: aquests països tenen resolta una qüestió que aquí ha resul­tat irre­so­lu­ble: els hora­ris labo­rals. A Ale­ma­nya, diuen, tre­ba­llen de 9 a 6; a Bèlgica, de 9 a 5; a Dina­marca, de 8 a 4, sem­pre amb mitja hora justa per dinar. Aquí, en canvi, tre­ba­llem a hores intem­pes­ti­ves, dinem sense cap pressa a mitja tarda i sopem a tres quarts de quinze, alguns dels millors pro­gra­mes tele­vi­sius comen­cen a les dotze de la nit i duren una hora i mitja.

Tan euro­peis­tes que diu que som i no hem sabut copiar els nos­tres veïns fran­ce­sos ni en l'hora de men­jar ni en la d'anar al llit. Tan inde­pen­den­tis­tes que diu que som i no hem estat capaços d'inde­pen­dit­zar-nos dels veïns espa­nyols amb uns hora­ris més asse­nyats i més raci­o­nals que els seus.