‘Atlantis'

Demà, si la meteorologia t'ho permet, faràs el teu darrer viatge. Serà el que farà 135 de la sèrie de transbordadors de la NASA, i tancarà un cicle de trenta anys connectant les estacions espacials i la Terra. Tu ja eres l'única nau que restava en actiu, després de les explosions del Challenger i del Columbia, i la retirada de l'Endeavour i el Discovery. Per a la gent de la meva generació, que hem crescut amb els èxits i els desastres de la vostra nissaga, demà serà un dia particular. Un pèl trist i tot.

Quan va començar la cursa per l'espai, als anys seixanta, semblava que allò no tindria aturador, i que al cap de poc temps tindríem un peu a tots els planetes del Sistema Solar. Les novel·les i els films de ciència-ficció es van omplir d'aventures galàctiques, i tothom tenia assumit que al segle XXI els humans passejaríem per l'univers com els romans transitaven per la Via Augusta. La realitat científica, però sobretot l'econòmica, s'han encarregat de frustrar les nostres al·lucinacions.

Ara tu, nau ‘Atlantis', tanques un cicle que havia de ser brillant, i que ha acabat amb discreció i amb alguna tragèdia sonada. La veritat és que no hi ha quartos per anar a ficar el nas entre les estrelles. La NASA diu que un altre programa substituirà el teu, però no s'ha mullat ni amb terminis ni amb compromisos en ferm. I els malalts de l'espai, els que vam pujar amb aquella petjada a la lluna que havia de ser un gran pas per a la humanitat, ens sentim una mica decebuts. Potser, al capdavall, resulta que no érem déus.