A peu o en bici

És impos­si­ble con­ce­bre avui un per­so­natge com el baró ram­pant, tret que no viatgi al sos­tre d'un tràiler. La mobi­li­tat lliure és difícil. Cosimo Pio­vasco di Rondò també ho tin­dria com­pli­cat si s'entestés a tra­ves­sar el país a peu o en bici­cleta, els dos únics mit­jans de trans­port sos­te­ni­bles veri­ta­bles, junt amb el pati­net i nedar, acti­vi­tat que reco­nec can­sada, fins i tot per a les distàncies cur­tes, posem per cas, de Bar­ce­lona a Premià.

A peu o en bici per les zones interur­ba­nes, el baró s'hi juga­ria la vida a cada pas o peda­lada. A part, el sol el mar­ti­rit­za­ria: des­hi­dra­ta­ci­ons, inso­la­ci­ons i cre­ma­des seve­res. I la pluja li posa­ria la car­ca­nada en risc a cada revolt.

A dins de les ciu­tats, és més fàcil cami­nar que peda­lar. Els via­nants solen pas­sar per la vorera i, en saber-se vul­ne­ra­bles, no solen tra­ves­sar la Dia­go­nal a la babalà. Els ciclis­tes com­pul­sius són uns exem­plars odi­ats. Els aga­fen mania els via­nants i també els con­duc­tors. No se sap mai a quina lliga juguen: cir­cu­len per la vorera amb la mateixa impu­ni­tat que, quan els convé, sal­ten els semàfors en ver­mell o pas­sen per un pas zebra.

Fal­ten rutes pedes­tres i car­rils per a bici­cleta potents ben defi­nits, al cos­tat de les vies prin­ci­pals i amb arbres d'ombra per a l'ús quo­tidià, posem per cas, des de les ciu­tats dor­mi­tori, fins a les capi­tals. El pro­blema d'aquest país és que els car­rils bici van ser pen­sats per a l'oci, per al pas­seig, per a les sor­ti­des domi­ni­cals.

Anar a peu o en bici sense tocar l'ore­mus és un dret tan poderós com el TGV. Que us pen­seu que hi podrà anar tot­hom, en tren d'alta velo­ci­tat, cada cop que vul­gui?