Quin benefici tenien?

En el marc de les III Refle­xi­ons Crítiques orga­nit­za­des pel Depar­ta­ment de Cul­tura, una de les tau­les de debat més sucu­len­tes era l'ano­me­nada Estratègies de finançament i pro­ta­go­nit­zada per Miquel Roca, Mònica Ter­ri­bas, Car­les Duarte, Marta Lacam­bra, Lluís Bonet i Albert Clo­sas. Evi­dent­ment que es va deba­tre sobre la impli­cació del sec­tor pri­vat en la cul­tura, sobre noves vies de finançament i de coo­pe­ració, sobre fis­ca­li­tat, sobre el con­cepte de patro­cini i de mece­natge... I va ser Roca qui va subrat­llar la neces­si­tat d'una fis­ca­li­tat favo­ra­ble, i d'un retorn en forma de bene­fi­cis, i d'una cul­tura nova que ens faci enten­dre el patro­cini com una “altra manera” de pagar impos­tos. En gene­ral hi havia la cer­tesa que l'empre­sari (només fal­ta­ria) ha de tro­bar un bene­fici a canvi de la seva apor­tació.

No ho poso pas en dubte. Només vaig pre­gun­tar a Miquel Roca, en aca­bar la taula, què ens ha fet can­viar tant en 100 anys per par­lar tant de bene­fi­cis i com­pen­sa­ci­ons, quan els pro­mo­tors del Palau de la Música o de l'hos­pi­tal de Sant Pau o del Liceu difícil­ment es feien la pre­gunta. O, si se la feien, era amb un to menys cre­matístic i més de pres­tigi. És a dir: si la cul­tura cata­lana moderna és el que és gràcies a aquesta soci­e­tat civil que va aixe­car pedres i lite­ra­tu­res i tea­tres i bibli­o­te­ques i orques­tres i corals, sense gaire fis­ca­li­tats a favor i sense cam­pa­nyes publi­citàries ni reversió econòmica cal­cu­lada, en què ha can­viat tant el país perquè de sobte el debat sigui sem­pre en ter­mes de bene­fici econòmic? No dic que esti­gui mala­ment, tal vegada fa 100 anys eren uns teme­ra­ris, però què ha can­viat tant en nosal­tres? Som més pru­dents o som més covards? Som més pobres o bé hem dele­gat massa les fun­ci­ons de “bé social” en l'admi­nis­tració? Roca em res­po­nia, molt ràpida­ment, que el més segur és que la diferència radi­qui en l'actual pèrdua de sen­tit col·lec­tiu. Fa 100 anys aquells homes i dones tenien més sen­tit de comu­ni­tat. Jus­ta­ment el mateix sen­tit de comu­ni­tat, o sem­blant crec jo, que al tan esmen­tat model ame­ricà actual on els empre­sa­ris no dub­ten sobre el seu deure d'impli­cació social. Què hem per­dut en 100 anys? L'espe­rit d'equip. Quina casu­a­li­tat que el model d'home admi­rat sigui, apa­rent­ment, un tal Guar­di­ola.