‘Hippies'

L'holandès Mic­hel podria estar fent clas­ses de surf a una colla de gui­ris res­sa­co­sos a Eivissa però el tro­bem a Aulàs, un antic poble aban­do­nat del Pallars, munyint una cabra per fer-ne després un for­matge de for­mes que recor­den vaga­ment un gouda holandès i que repar­tirà amb la seva fur­go­neta atro­ti­nada pels poblets de la Ter­reta. En Mic­hel era guia i ope­ra­dor turístic i es gua­nyava bé la vida con­duint ofi­ci­nis­tes ros­sos i de cara ver­me­lla per les cales més interes­sants de la Medi­terrània. Però un dia, ena­mo­rat de les mun­ta­nyes del Piri­neu, ho va dei­xar tot per anar amb la dona i la filla cap a aquest petit racó de fron­tera entre el Pallars Jussà i la Riba­gorça.

Quan arriba l'estiu els pobles aban­do­nats del Pallars reben la visita d'urba­ni­tes que, com en Mic­hel, aspi­ren a una nova vida com­prant una casa aban­do­nada i ins­tal·lant-se en un entorn que resulta idíl·lic fins que arriba la tar­dor i les pri­me­res nits gèlides i el fred entra per les ranu­res de les por­tes i s'ins­tal·la al fons dels ossos. La gent del Pallars els diu hip­pies, tot i que el nom no és gens exacte perquè hi entra des de l'home des­es­pe­rat al qual se li ha aca­bat l'atur fins a l'empre­ne­dor que vol mun­tar un negoci de turisme rural. Un alcalde del Jussà em comen­tava aquesta set­mana que rep gai­rebé cada dia la tru­cada d'algú de Bar­ce­lona o roda­lies que li demana si sap d'alguna fei­neta pel Pallars ni que sigui per menys de 1.000 euros i alguna casa on anar a viure. Els ha de dir que no. Fa tres anys era més fàcil, sem­pre hi havia un lloc on calia un mano­bre i els que dei­xa­ven la ciu­tat tre­ien prou diners del pis per reha­bi­li­tar una gran casa de pedra i viure fol­ga­da­ment una tem­po­rada.

Dar­re­ra­ment, quan vaig a Bar­ce­lona, trobo la ciu­tat un pèl depri­mida, can­sada, deso­ri­en­tada. Fins i tot els turis­tes en calça curta fan cara de cir­cumstàncies. En canvi la crisi no ha can­viat el feréstec i soli­tari Pallars Jussà. La gent als pobles manté la mateixa mirada des­cre­guda sobre les esta­ci­ons que van pas­sant, i els hip­pies, ja siguin hip­pies voca­ci­o­nals o obli­gats per les cir­cumstàncies, con­ti­nuen res­se­guint les valls aban­do­na­des un cop i un altre, perquè sem­pre hi ha un somni per acom­plir i una vida per refer.