Articles

Els anticaixes

Sempre havia dit que si ens tocaven les caixes seria un ‘casus belli' per als catalans

La crisi econòmica, que també és una crisi finan­cera, ha fet des­a­parèixer el model català de cai­xes. Fa una mica més d'un any, en teníem deu; ara com ara en tenim tres i és pos­si­ble que només en quedi una. Sem­pre havia dit que si ens toca­ven les cai­xes seria un casus belli per als cata­lans, recor­dant els temps en què estu­di­ava dret romà. No és cap raó de guerra, en el sen­tit lite­ral del mot, però sí un cop de puny a la cara dels que dei­xen ras­tre. La rees­truc­tu­ració del sis­tema finan­cer espa­nyol, que és el nom que rep la plan­to­fada, ens ha fet i ens farà molt de mal. Que­dem amb una caixa asse­gu­rada, més forta que mai, però el model català de cai­xes –una de gran, una de mit­jana i vuit de for­tes a la seva comarca–, ha pas­sat a la història.

Qui són els anti­cai­xes? Em refe­reixo a aquells que no veuen clar el model d'una enti­tat finan­cera, de natu­ra­lesa fun­da­ci­o­nal, que des­tina una part dels seus bene­fi­cis a fer obra social.

En pri­mer lloc, el Banc d'Espa­nya i el seu gover­na­dor Miguel Àngel Fernández Ordóñez –Mafo per als amics–. La seva visió és d'Estat, espa­nyola i sense dis­tin­ci­ons. En aquesta sagrada uni­tat de mer­cat hi havia 45 cai­xes. Algu­nes esta­ven molt mal ges­ti­o­na­des, per exem­ple Caja­sur, sota el con­trol dels canon­ges de la seu de Còrdova, o la Caja Cas­ti­lla-La Mancha, inter­vin­guda. Algu­nes estan molt poli­tit­za­des, sota el coman­da­ment del govern de torn: les del País Valencià o Caja Madrid, entre d'altres. Totes les enti­tats finan­ce­res –bancs i cai­xes– han rebut les con­seqüències de l'esclat de la bom­bo­lla immo­biliària, però les cai­xes més, pel fet que eren les pro­ta­go­nis­tes del crèdit de l'habi­tatge. Cap caixa cata­lana no ha estat poli­tit­zada ni ha fet bes­ti­e­ses, com algu­nes de les men­ci­o­na­des. Però el Banc d'Espa­nya no hi ha fet dis­tin­ci­ons. Com a Europa, tam­poc veuen clar el model de cai­xes pri­va­des –les úniques que s'hi man­te­nen són les ale­ma­nyes, que per­ta­nyen en bona part als governs regi­o­nals–, el Banc d'Espa­nya i Mafo –per als amics–, han deci­dit liqui­dar el model de cai­xes, que els resul­tava incòmode.

En segon lloc i entre els anti­cai­xes, hi tro­bem els bancs, per un pro­blema de com­petència, ja que la quota de mer­cat de les cai­xes és del 50% en relació amb l'Estat i del 66% a Cata­lu­nya. I també, de menys­te­ni­ment per un model social, molt lluny del seu; alguns amb més virulència que altres, amb els grans bancs espa­nyols en pri­mer terme, que tenen una forta influència sobre el govern i sobre el Banc d'Espa­nya. Fa 30 anys, a l'inrevés d'ara, la crisi econòmica va afec­tar la majo­ria de bancs i cap caixa perquè la crisi va ser sobre­tot indus­trial.

La pre­gunta que em faig és: en el segle XXI, no hi tenen cabuda unes enti­tats sense acci­o­nis­tes, amb una forta sen­si­bi­li­tat social, que es pro­po­sen des­ti­nar a la soci­e­tat una part del bene­fici acon­se­guit? De cai­xes, n'hi ha de ben ges­ti­o­na­des i de mal ges­ti­o­na­des, com els bancs. Calia qua­si­li­qui­dar el model que tant bé ha fun­ci­o­nat a Cata­lu­nya? El procés de rees­truc­tu­ració es pot qua­li­fi­car en alguns casos de putada, una acció des­lle­ial, segons el dic­ci­o­nari.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.