Núñez

Que t'enviïn a la presó, per a la gent de la meva generació, no és una notícia; és una sensació física. Els que et vam veure accedir a la celebritat a finals dels setanta tenim encara la teva primera imatge, la de les torres modernistes que volaven i els característics blocs NN que ocupaven les cantonades –una veritable proclama d'estètica urbana, què dic una proclama, un manifest sencer–. Aleshores Catalunya volia ser més que una regió; el Barça, més que un club, i tu, més que un constructor.

A les eleccions del 1978 al club barceloní, molt polititzades, eres l'home del capital, de la dreta gens catalanista, de l'especulació urbana... i les vas guanyar per un marge molt estret. Allò fou un terratrèmol. Després va venir el triomf esportiu, que va endolcir la teva estampa; Maradona, el Dream Team de Cruyff, els títols, i sobretot l'experiment de la Masia, del qual encara se'n beneficia el Barça. Però molts no van acabar de pair mai allò del 1978, que semblava allunyar l'univers blaugrana de la reivindicació i el simbolisme nacional.

El temps ho ha reordenat tot. Tu, Josep Lluís Núñez, també has ocupat una posició més a to amb les teves obsessions financeres. Primer la caricatura del programa Polònia, i ara aquesta sentència, que et condemna a tu i al teu fill a sis anys entre barrots. I que ens fa tornar tres dècades enrere i pensar que, per molt que es blanquegin les coses, els anys no solen perdonar. Qui creu que els diners ho poden tot, acaba descobrint que els diners el dominen.