Alfredo ‘Brown' Rubalcaba

Dinar de cor­res­pon­sals de París a la residència ofi­cial de l'ambai­xa­dora espa­nyola a l'OCDE, Cris­tina Nar­bona. És una de les redac­to­res del pro­grama elec­to­ral del PSOE i està des­ti­nada a ser un pes pesant d'un even­tual futur govern de Rubal­caba. El seu dis­curs és impe­ca­ble: la crisi reque­reix un govern sòlid, de gent amb experiència (va arri­bar a dir “dels millors”). Cal can­viar el model pro­duc­tiu espa­nyol: dei­xar el totxo a favor de la inno­vació. Hem d'esta­blir un impost per la banca. L'Estat de les auto­no­mies és un gali­ma­ties on mol­tes comu­ni­tats han estat per­me­a­bles a la cor­rupció urbanística; per tant, cal recen­tra­lit­zar les com­petències en obra pública. Per “rege­ne­rar la classe política” s'ha d'estu­diar un nou sis­tema elec­to­ral. Nar­bona reco­neix que totes aques­tes mesu­res res­po­nen a l'interès de recon­que­rir els votants d'esquer­res que han que­dat dece­buts amb els últims anys de Zapa­tero i que ara estan temp­tats de votar Izqui­erda Unida o abs­te­nir-se, men­tre que, als elec­tors de cen­tre que ja han deci­dit votar el PP, espera recu­pe­rar-los amb una posada en escena de can­di­dats soci­a­lis­tes expe­ri­men­tats (rea­pa­rei­xe­ran Javier Solana o Josep Bor­rell?) i que apor­tin cre­di­bi­li­tat a un Rubal­caba que es pre­sen­tarà com una millor opció de pre­si­dent del govern davant de Rajoy.

Sobre el paper, Cris­tina Nar­bona dibuixa el que, segu­ra­ment, és l'únic full de ruta pos­si­ble per als soci­a­lis­tes espa­nyols atès l'amplíssim avan­tatge del PP a les enques­tes. Però, en el millor dels casos, al seu pla li falta cre­di­bi­li­tat. Es fa difícil creure's Nar­bona con­dem­nar l'eco­no­mia espe­cu­la­tiva basada en la cons­trucció quan ella va ser secretària d'estat d'Habi­tatge i minis­tra de Medi Ambi­ent en els governs de González i Zapa­tero. El seu dis­curs no casa amb la posada en escena: gri­nyola sen­tir-la par­lar de com acos­tar la política als ciu­ta­dans des d'un pis ofi­cial situat a l'ave­nue Foch, el car­rer més car de París, men­tre un estol de cam­brers ser­veix copes de cham­pagne a compte del con­tri­bu­ent. I és que fa arque­jar les celles veure aixe­cant la ban­dera de la rege­ne­ració de la política els seni­ors del PSOE, cores­pon­sa­bles del marro econòmic amb què ens tro­bem. És el mateix pro­blema que va patir Gor­don Brown al Regne Unit en les elec­ci­ons de fa un any: després de més d'una dècada de governs labo­ris­tes i empès cap a l'esquerra per la crisi econòmica i un Par­tit Con­ser­va­dor que s'havia des­plaçat peri­llo­sa­ment al cen­tre, els labo­ris­tes van recu­pe­rar un dis­curs abran­dat de lluita de clas­ses que havien dei­xat al calaix durant els anys que havien gover­nat. La de Gor­don Brown va ser una der­rota severa després de deu anys com a minis­tre d'Eco­no­mia i tres de pri­mer minis­tre.

És per­ti­nent fer referència a Brown perquè és de l'altre gran país euro­peu gover­nat per soci­a­lis­tes que ha vist com es girava la truita, dei­xant en aquests moments a Grècia, Eslovènia i Espa­nya l'insòlit honor de ser els únics mem­bres de la Unió Euro­pea amb governs d'esquer­res. I així li ho vaig dir a Cris­tina Nar­bona; però ella em va res­pon­dre con­vençuda: hi ha dues diferències bàsiques entre Brown i Rubal­caba. Els britànics no es podien ni ima­gi­nar fa un any el nivell de reta­lla­des soci­als que farien els con­ser­va­dors; els espa­nyols ja ho han vist, entre altres llocs, per l'exem­ple, al Regne Unit. L'altra diferència, em va res­pon­dre Nar­bona, és la capa­ci­tat de seducció de Rubal­caba quan l'arri­bes a conèixer. No sé si Rubal­caba no és tan gris com Brown, però del que puc donar fe és que Mari­ano Rajoy no té el charme de David Came­ron.