Articles

la columna

Conte d'agost

Newton va trobar la llei de la gravitació fent la migdiada sota una pomera

A l'estiu, faci fred, faci calor, et sents envaït d'una rara man­dra i pen­ses que si bé som fets per tre­ba­llar, més som fets per repo­sar, badant amb la pollan­creda. Hi ha gent, com un aital Mili­ons, tras­bal­sada per la feina, la pela i la crisi, que han per­dut l'hàbit divi­nal de la man­dra cre­a­dora, només poden patir l'abal­ti­ment que ens fa sem­blants als gri­paus. M'explico. New­ton va tro­bar la llei de la gra­vi­tació fent la mig­di­ada sota una pomera. I pot­ser no tindríem la teo­ria de la rela­ti­vi­tat sense les hores d'Ein­stein tocant el violí.

Badant als aires de Gósol, lluny de sàvies se m'ha acu­dit aquesta paràbola ben bé d'agost. Una de tan­tes vega­des, hi havia un pare amb tres fills i la mare morta. Us el podria dibui­xar. Anava gras, molt gras de quar­tos. Li deien el Mili­ons, i en tenia, de mili­ons. I ves que va començar a afla­car, tant, que, posat a fer-les va donar a cada fill una pila així de grossa de calés, dient-los que eren a prova d'un any. Al cap d'un any va pas­sar comp­tes. El noi gran havia sor­tit ben esco­ber­tat, duia un títol dels gros­sos de Har­vard, em sem­bla. Les ha aca­ba­des en una casa de diners que no saps si són bancs o cai­xes sense estal­vis. Havia posat els quar­tos paterns a ben fiar, a la segura. Son pare va pen­sar que poca cosa en podria fer, d'un esta­qui­rot com aquell.

El fill segon ni tenia el bat­xi­lle­rat o allò que en diguin ara a l'ins­ti­tut, quan son pare li volia pas­sar comp­tes li va dir que turu­rut, que si els hi havia donat no tenia papers de notari. I ja teniu el Mili­ons esta­fat pel fill com ell esta­fava tot bitxo. El va fer hereu de tot, havia sor­tit de la mena.

Una mossa feia la ter­cera. Era una cri­a­tura callada i qui­eta. Aver­go­nyia la família, es con­fes­sava catòlica, fins al fana­tisme, diu que l'havien vista a missa i no pas un sol cop. Quan son pare li volia pas­sar comp­tes es va tro­bar que la noia ni se'n recor­dava, va res­pon­dre que pot­ser els havia per­duts. Tant se val, el vell la va des­he­re­tar. A la noia no li calia res.

Era l'hereva de Déu.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.