Que guanyi el millor

En política, els pro­ces­sos de reno­vació mai no han exis­tit. Si els par­tits els par­len alguna vegada de cares noves o de con­gres­sos fets des de baix, dis­po­sin-se a col·locar-se bé la bit­lle­tera, perquè hi ha altes pro­ba­bi­li­tats que els la pis­pin. La política mai no comença de zero, i –com tot afer amb el seu art i trampa– és bo que sigui així. L'últim sidral d'ERC ho cer­ti­fica: la futu­ri­ble nova pre­sidència encapçalada per Jun­que­ras, i la seva direcció, pre­te­nen des­ban­car Joan Ridao de la pol­trona a Madrid, sota l'excusa d'un can­di­dat reno­va­dor dit Alfred Bosch. El frau del vode­vil és doble: pri­mer, perquè Bosch ha estat mili­tant d'ERC d'un temps ençà i, al seu torn, fou un dels intel·lec­tu­als senyera d'un tal Josep Lluís, que el va nome­nar coor­di­na­dor de l'àrea d'història i pen­sa­ment con­tem­po­rani de la direcció gene­ral d'Acció Depar­ta­men­tal (una d'aque­lles enti­tats que a casa tota la vida hem ano­me­nat xirin­guito, per la qual es cobra­ven més de trenta mil euros l'any), actu­al­ment regen­tada per un altre espe­rit inde­pen­dent: el pro­fes­sor Fer­ran Sáez...

Paral·lela­ment, la nova direcció –tot i l'apa­rició espe­rançadora de Jun­que­ras– no deixa de ser una macedònia de la gent cri­ada a l'ombra de Joan Puig­cercós i de dues per­so­nes de l'equip més íntim de Jordi Por­ta­be­lla (Oriol Amorós i Ester Cape­lla). Per tant, si Jun­que­ras és pre­si­dent d'Esquerra, desen­ga­nyem-nos, és perquè la vella guàrdia ho ha dis­po­sat així. I la dis­puta Ridao-Bosch no és sinó l'enèsima ree­dició de la lluita entre Puig­cercós i Carod. No seré jo qui acusi ERC de ser un par­tit única­ment mar­cat per les llui­tes caïnites. L'ene­mis­tat i la guerra oberta for­men part de la vida de tots els par­tits, com mos­tra l'estima que es tenen Mas i Duran o Aguirre i Rajoy. La inep­ti­tud d'ERC no és no saber evi­tar la lluita entre dues o més fac­ci­ons, sinó la inca­pa­ci­tat supina del par­tit per treure pro­fit dels con­flic­tes per gua­nyar for­ta­lesa i tirar enda­vant. Una inep­ti­tud que –al límit– fa que haguem de fer pas­sar per nou allò que ja és vell i que ha tin­gut l'èxit sabut... Dit això, sort a tots dos, i que gua­nyi el millor.