Dues Europes i dues Espanyes

Una de les poques coses posi­ti­ves que tenen les cri­sis, és que obli­guen a fer una catarsi pro­funda, a revi­sar els fona­men­tals i a replan­te­jar-se fins i tot allò mes sagrat. Sense expli­ci­tar-ho, Europa ha ini­ciat una reflexió sobre el seu futur. El model com més serem més riu­rem i no ve d'un pam fa aigües perquè els paga­nos habi­tu­als s'han can­sat de finançar la festa dels gigolós meri­di­o­nals.

És com si els grans s'hagues­sin posat d'acord per pas­sar comp­tes amb els sobre­vin­guts i tor­nar a un model de dues Euro­pes. La fórmula dels 27, amb igual­tat de drets però deu­res rela­tius, s'ha demos­trat poc ope­ra­tiva i para­lit­zant, sobre­tot quan el repte a què s'ha de fer front és de mag­ni­tud coper­ni­cana.

A l'Estat espa­nyol, d'una manera més sub­til i silen­ci­osa, pot­ser també s'ha gene­rat un procés sem­blant. Algu­nes comu­ni­tats ja han renun­ciat a l'assumpció de noves com­petències i pro­po­sen tor­nar-ne alguna al govern cen­tral. El cafè per a tots sumat a uns anys de vaques gras­ses va gene­rar un mons­tre de dis­set caps amb una vora­ci­tat ins­ti­tu­ci­o­nal insa­ci­a­ble. Si el veí té tele­visió, jo també en vull, i si demana les com­petències en sani­tat, edu­cació o ser­veis soci­als, a mi que m'hi apun­tin. Tot això ama­nit amb una deci­dida volun­tat dels governs espa­nyols d'homo­geneïtzar el mapa ins­ti­tu­ci­o­nal i d'aigua­lir les diferències entre naci­o­na­li­tats històriques i regi­ons, ha desem­bo­cat en l'actual bar­reja de dupli­ci­tats i de deu­tes sense límit.

Inten­tant con­ver­tir la neces­si­tat en vir­tut, pot­ser la pro­fun­di­tat del des­ga­vell econòmic ser­virà per impo­sar cri­te­ris de raci­o­na­li­tat que fins ara la política ha estat incapaç d'apli­car. Ja seria gros que allò que ni la tran­sició, ni la democràcia, ni la lògica històrica, no han pogut resol­dre durant tres dècades, ara s'imposi per la ina­pel·lable con­tundència del deute acu­mu­lat per la gestió de nou-rics i algun sal­ta­tau­lells.