Visca la fe (en les persones)!

Vaig ser escolà de la parròquia del meu poble uns quants anys de la meva infan­tesa. Després, amb prou fei­nes he tor­nat a tre­pit­jar una església si no ha estat per la missa del gall quan era la missa del gall, o per casa­ments, bate­jos o fune­rals (per això últim, massa vega­des, dit sigui de pas). No puc dir que sigui un home de fe. No em puc con­si­de­rar allò que se'n diu (o se'n deia) un catòlic no prac­ti­cant. De tota manera, la fe, més enllà del fet religiós, com a con­cepte abs­tracte, vull dir, em sem­bla un valor molt interes­sant, prou pro­fund per rebut­jar-la amb argu­ments sovint tan fàcils com poc con­sis­tents. La fe, el con­cepte de fe, em sem­bla un valor molt vàlid per a la vida. Passa, però, que trobo molt com­pli­cat fer-ne una objec­ti­vació que per­meti posar-la en pràctica si no és lli­gada al fet religiós, del qual ja he dit que me'n sento des­lli­gat. Ja veig que em costa fer-me enten­dre, però és que no és una qüestió sen­zi­lla. La fe, vull dir, com a con­cepte, pot ser un valor posi­tiu, si més no per fer de com­ple­ment o de con­trapès a la raci­o­na­li­tat més pura. És com allò que quan la matemàtica s'apropa més a l'abs­tracció acaba entrant en con­tacte amb la millor poe­sia, dues matèries que arran de terra con­si­de­rem molt allu­nya­des per no dir antitètiques. Res­pecto molt, doncs, la gent que te fe. Encara que sigui la fe catòlica que no em va impreg­nar en la meva infan­tesa. La fe que sigui. Però sobre­tot la fe en les per­so­nes, o la fe en un mateix.

Refle­xi­ono sobre tot això en plena canícula tar­dana del mes d'agost quan segueixo les notícies que arri­ben de la visita del Sant Pare a Madrid. El que penso ho va sin­te­tit­zar @Jor­diPM en els 140 caràcters del Twit­ter: “Can­sat de tants laïcis­tes que en rea­li­tat són anti­re­li­gi­o­sos i de tants reli­gi­o­sos que en rea­li­tat són antilaïcis­tes”. Em sento naïf dient-ho, però no pot ser que la dis­crepància es con­ver­teixi en con­fron­tació. Totes les parts tenen raons com­pren­si­bles, però no se les han de llançar pel cap; per què tanta mala bava amb les des­qua­li­fi­ca­ci­ons? Amb les visi­tes del Papa a Madrid, a Bar­ce­lona o a on sigui s'hi pot estar en con­tra, fins i tot per raons econòmiques, però igual com no a tot­hom li agra­den els des­ple­ga­ments per uns jocs olímpics, un congrés de tele­fo­nia mòbil o els car­rers tallats per una mani­fes­tació o una cursa popu­lar. I tot i això, no vol­dria per­dre la fe, si és que és fe, en les per­so­nes.