Opinió

Europa al quiròfan

Patim un dèficit d'Europa i patim una saturació d'Europa. Manquen líders d'europeisme convençut, manquen polítiques comunes en matèria econòmica i política exterior. Manca claredat d'idees i d'acció

La calma dels estius per­met un cert dis­tan­ci­a­ment. Pots apli­car una certa cir­cums­pecció a l'anàlisi de les coses que pas­sen. És hora de rela­ti­vit­zar, de posar un con­tra­punt escèptic a l'ata­ba­la­ment de tot l'any. A l'hivern, a vega­des, ens dei­xem endur per una acti­vi­tat frenètica i aca­bem sense saber on som, sense temps per a nosal­tres matei­xos, sense marge per dedi­car una atenció acu­rada a les qüesti­ons de la més estricta quo­ti­di­a­ni­tat. Per­dem pot­ser, fins i tot, la sen­sació de pro­xi­mi­tat, d'arre­la­ment, i ens cap­fi­quem en una dinàmica ali­e­nant.

Puc dir que fins i tot ara lle­geixo els dia­ris d'una manera dife­rent, més refle­xiva, sense pres­ses, en un con­tra­sen­tit sense solució: a menor con­tin­gut més atenció. Els dia­ris den­sos de l'hivern pas­sen rabent davant dels ulls en llam­bre­ga­des que inten­ten fixar les idees dels grans titu­lars i els des­ta­cats. Aquests dies m'ha emo­ci­o­nat, per exem­ple, l'arti­cle de David Gross­man sobre les mani­fes­ta­ci­ons d'Israel. He retro­bat el vell cone­gut d'El viento ama­ri­llo, l'intel·lec­tual i escrip­tor com­promès que ha man­tin­gut la sere­ni­tat mal­grat la duresa de la seva vida. Una mirada lúcida a la crisi, crisi de valors i de cohesió, i a una soci­e­tat en per­ma­nent estat de xoc.

Però també he apro­fi­tat per retro­bar vells cone­guts. Fa un temps em vaig dei­xar seduir per la per­so­na­li­tat d'Anne­ma­rie Schwar­zen­bach, amb un lli­bret que aca­para poca estona, Ver a una mujer (Minúscula), escrit l'any 1929 i una vida tre­pi­dant. Ara he reprès aquell gust amb un con­junt de relats apas­si­o­nants aple­gats sota el títol Con esta llu­via (Minúscula). L'autora només va viure trenta-qua­tre anys, però va dei­xar mos­tra d'una agu­desa sin­gu­lar i d'una gran capa­ci­tat per rela­tar situ­a­ci­ons, diàlegs i pai­sat­ges. Els escrits d'aquest dar­rer lli­bre es cor­res­po­nen als anys 1934 i 1935, en ple període d'entre­guer­res. I hi he tro­bat aquest diàleg sen­sa­ci­o­nal: “–¿Sabe una cosa? –dijo el capitán a Claude– ¡Deberíamos qui­tar­nos Europa de la cabeza! Esa vieja y que­rida Europa que vive de sen­ti­men­ta­lis­mos!

–Algu­nos de esos sen­ti­men­ta­lis­mos me gus­tan mucho –dije. El capitán:

–Pero de eso no se puede vivir. En Europa la gente se niega a mirar a la cara a la rea­li­dad. Todos esos políticos medio con­ser­va­do­res, o total­mente con­ser­va­do­res, querrían que Europa vivi­ese de sus nobles sen­ti­mi­en­tos, de su res­peto al pasado y de su fe en que la pro­pi­e­dad, las pre­ro­ga­ti­vas de clase y los pri­vi­le­gios de la edu­cación son eter­nos e inmu­ta­bles.

–No –dijo Claude–, sólo tie­nen miedo al cam­bio. Saben que los gran­des cam­bios traen desórde­nes, des­gra­cias y mise­ria y no qui­e­ren asu­mir la res­pon­sa­bi­li­dad de todo eso.

La citació és llarga, però si no fos que sé que va ser escrita abans de la Segona Guerra Mun­dial i que ha plo­gut molt des d'ales­ho­res, em pen­sa­ria que és per­fec­ta­ment apli­ca­ble al moment pre­sent.

En rea­li­tat aquests dies cons­ta­tem que la vella i bella Europa que ha cap­ti­vat George Stei­ner i que li va fer pon­de­rar la geo­gra­fia dels cafès, la san­te­dat del moment con­cret, la con­tra­po­sició del temps i dels con­torns euro­peus en con­tra­po­sició al temps ame­ricà, és pot­ser una intuïció literària i cul­tu­ral, una idea filosòfica, però que està lluny, encara, de ser una rea­li­tat política potent i cohe­rent.

Patim un dèficit d'Europa i patim una satu­ració d'Europa. Man­quen líders d'euro­pe­isme con­vençut, man­quen polítiques comu­nes en matèria econòmica i política exte­rior. Manca clare­dat d'idees i d'acció. Sobra càlcul tàctic, interes­sos dels estats, pre­do­mini de la jugada curta, supe­di­tació als grans interes­sos econòmics, burocràcia, allu­nya­ment de la rea­li­tat. Fins i tot, la gran jugada de l'euro s'ha posat en risc. En una hora greu com la que vivim ara mateix, el tempo euro­peu ha sigut hor­ri­ble, la reacció tèbia i tar­dana, la uni­tat d'acció, pràcti­ca­ment ine­xis­tent. Les solu­ci­ons abor­da­des, mínimes. La coin­cidència amb la crisi dels Estats Units ha fet més evi­dents totes les man­can­ces i la distància entre la política con­ven­ci­o­nal, les dinàmiques finan­ce­res d'un món glo­bal i les inqui­e­tuds col·lec­ti­ves de la soci­e­tat, que han tren­cat bar­re­res d'incom­prensió i silenci i han fet del desànim i de la des­es­pe­ració l'aglu­ti­nant de la mobi­lit­zació.

El car­rer bull, els des­pat­xos roman­ce­gen i grups mino­ri­ta­ris d'interes­sos mouen els fils del món amb total impu­ni­tat cap­gi­rant ordres esta­blerts i impe­dint solu­ci­ons creïbles i la recu­pe­ració de la con­fiança. Què hi ha dar­rere dels movi­ments de les agències de qua­li­fi­cació? Una mera asèpsia tècnica per des­criure la gra­ve­tat del moment? O l'estultícia gene­ra­lit­zada dels qui no han fet un càlcul res­pon­sa­ble de les con­seqüències de les seves acci­ons?

Quin és l'antídot, a Europa, per a tot ple­gat? Alguns pro­pug­na­rien més Estat i, en un cert sen­tit, menys Europa, en un clar reple­ga­ment con­ser­va­dor cap a les caser­nes d'hivern i el reforçament dels grans estats-nació. D'altres voldríem menys Estat i més Europa a con­dició, és clar, que Europa fos una idea que anés més enllà dels este­re­o­tips lite­ra­ris o de la burocràcia de Brus­sel·les i comencés a cons­truir una nova rea­li­tat amb poders nous i capa­ci­tats noves de decisió con­junta que puguin acom­pa­nyar, ja de forma irre­ver­si­ble, la moneda única que ara tron­to­lla.

M'he permès dir aquests dies que Europa tron­to­lla, que Angla­terra tre­mola i que els estats no estan a l'altura i els líders tam­poc. Cal una refor­mu­lació total dels orga­nis­mes euro­peus, de les seves com­petències, i cal el seu apo­de­ra­ment per impe­dir que les for­ces centrípetes dels grans socis de la Unió, inclo­ent-hi Espa­nya, posin en risc un invent que hau­ria de ser garan­tia de lli­ber­tats, de democràcia i de cohesió social. Amb progrés, cre­ant riquesa. Tor­nant a la fàbrica i guar­dant el bal­ne­ari només per als pocs ins­tants de lleure, com els estius.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.