Del llibre roig al verd
Sembla que la fi del règim del coronel Muammar al-Gaddafi és realment un fet. Ha durat gairebé quaranta-dos anys! Més que la dictadura franquista! L'1 de setembre de 1969, Gaddafi i els joves militars libis enquadrats en el Grup d'Oficials Unionistes Lliures van aprofitar que el rei Muhammad Idris era a Turquia per rebre tractament mèdic per alçar-se en contra de la monarquia. A diferència de l'alçament franquista, el cop d'estat libi va ser incruent, sense sang. Es podria dir que va ser un esclat de joia. Gaddafi volia imitar la revolució panarabista i socialitzant d'un altre coronel, l'egipci Gamal Abdel Nasser. L'aureola revolucionària de l'egipci, el seu gest majestuós i antioccidental, obertament nacionalista, era un exemple potentíssim que Gaddafi va fer seu. I rere seu, els diversos grups antiimperialistes que va finançar. De bon començament, Gaddafi va donar un aire inconformista, diguem-ne rebel, a un règim que, tanmateix, s'inspirava en l'Alcorà i era d'una crueltat terrible. Qui va llegir el seu famós llibre verd, La història de la revolució, el 1978, any en què fou publicat, ho havia de saber perfectament. I tanmateix, molta gent va deixar passar el munt d'estupideses referides a les dones, els nens i, en general, sobre la vida que contenia aquell llibret que havia estat inspirat, per bé que capgirant-lo completament, en el llibre roig de Mao Zedong, que era un altre monument a la grandiloqüència estúpida del segle XX. Molts joves de la meva generació van llegir amb avidesa, a través d'un Jean-Paul Sartre aïrat i trampós que no acabaven d'entendre, aquelles receptes maoistes amb aspecte de missal laic. Servidor, ho confesso, va caure en la trampa. Encara en conservo l'exemplar, traduït al castellà, que em va arribar directament de Pequín per correu postal l'any 1973. El llibre de Gaddafi, en canvi, només vaig llegir-lo anys més tard, per raons més aviat acadèmiques, tot i que durant la dictadura franquista en corrien alguns exemplars entre els partidaris de la lluita armada, atès que el líder libi tenia fama de proporcionar ajuda a tots els grups terroristes del món, ETA inclosa. Fins i tot va arribar a crear una escola, a Bengasi, anomenada Centre Revolucionari del Món, per instruir futurs dirigents revolucionaris. De fet, com s'ha comprovat després, va refugiar futurs sàtrapes com ara Blaise Compaoré, de Burkina Faso; Idriss Déby, del Txad; Charles Taylor, de Libèria; Foday Sankoh, del Front Revolucionari Unit, i Jean-Bédel Bokassa, el delirant emperador de l'Àfrica central.
Per què uns personatges així, com Mao o Gaddafi, van poder captar l'atenció de persones intel·ligents i formades? En l'article de Claudio Magris Non, je ne regrette rien, publicat al Corriere della Sera el 8 d'agost del 2000 però que servidor ha llegit aquest estiu en la magnífica traducció al català d'Anna Casassas en el llibre La història no s'ha acabat (Edicions 1984, 2008), l'escriptor i professor de literatura germànica a la Universitat de Trieste donava voltes a la qüestió a propòsit de Luc Dochier, un dels set trapencs degollats pels fonamentalistes islàmics a Algèria el 1996. Es veu que el germà Dochier, que ja preveia quin seria el seu final, havia disposat que es cantés la cançó d'Edith Piaf que dóna títol a l'article el dia del seu enterrament. Aquest “no lamento res” de vegades, com és el cas, pot esdevenir èpic, però en altres casos reclama de l'interessat una certa assumpció de responsabilitat sobre el passat individual, sobre la vida privada de cadascú i els ideals que ha defensat. I aquesta assumpció de responsabilitat concerneix, també, com diu Magris, la política, “en la qual és tan fàcil equivocar-se –sobretot en un segle políticament terrible com el que acaba de passar [i ja n'han passat onze de l'altre!]– i en el qual els errors sovint són desastrosos, perquè amenacen el destí, la vida i la mort de moltes persones i de vegades de col·lectivitats senceres. Els totalitarismes, en particular, enganyen fàcilment fins i tot intel·ligències molt agudes i generoses; grans i nobles escriptors van poder simpatitzar amb el nazisme o amb Stalin. Els continuem apreciant, però aquestes aberracions també formen part de la seva tanmateix generosa persona”. No es tracta de penedir-se de les conviccions ideològiques que hom ha tingut, precisament, amb una generositat certament obstinada. Més aviat es tracta d'explicar-se. De donar raó de les circumstàncies que ens van fer optar per uns ideals que la història ha demostrat que van ser aprofitats per sostenir règims horribles i assassins. Jo que vaig militar a Bandera Roja quan era jove i que vaig abandonar definitivament el PSUC l'any 1981, arran dels debats del V congrés que van guanyar els anomenats leninistes, no em sento responsable de l'assassinat, posem per cas, d'Andreu Nin –que cal dir que era l'altra cara del totalitarisme– a mans dels estalinistes, ni dels gulags de l'URSS. Ni per edat ni per trajectòria no em correspon, atès que la meva militància té més a veure amb l'antifranquisme que amb cap altre ideal. Ara bé, sí que puc fer examen de consciència sobre què va representar tot allò i quina va ser la interpretació de la realitat que es feia aleshores a partir de la lectura de llibres com els de Mao i Gaddafi, acompanyats de manuals simplistes i infumables com aquell pamflet amb què la xilena Marta Harnecker intentava explicar els fonaments del materialisme històric. Si hom no és indiferent a la vida, a l'assumpció de responsabilitats que reclama Magris, cal que s'atreveixi a fer-ho per no començar, a diferència de Piaf, de zero.
