Gaddafisme sense Gaddafi?

S'ha aca­bat la llarga dic­ta­dura de Gad­dafi a Líbia, tot i que les difi­cul­tats per atra­par l'autor del llLi­bre verd sem­bren dub­tes sobre si no s'obrirà un període de ter­ro­risme i guer­ri­lla com el que va seguir la cai­guda de Sad­dam Hus­sein a l'Iraq.

Les potències occi­den­tals s'han afa­nyat a reconèixer els rebels com els legítims gover­nants del país, tot i que no hi ha bons senyals de les seves inten­ci­ons. Es demos­tra un cop més que el que cerca la comu­ni­tat inter­na­ci­o­nal és l'esta­bi­li­tat de la regió, més que no pas la lli­ber­tat i la democràcia. Com a l'Iraq, la pri­o­ri­tat és res­ta­blir el fun­ci­o­na­ment del pous de petroli. S'han alli­be­rat fons mul­ti­mi­li­o­na­ris dipo­si­tats a bancs estran­gers i s'han posar a dis­po­sició del Con­sell Naci­o­nal de Tran­sició, El seu líder, que ahir encai­xava les mans d'uns som­ri­ents Sarkozy i Came­ron a París, Mus­tafa Abdel Jalil, era fins fa pocs mesos un estret col·labo­ra­dor de Gad­dafi. Irònica­ment, va ser el seu minis­tre de Justícia entre 2007 i 2011. És a dir, que conei­xia, apro­vava i com­par­tia les atro­ci­tats que ara es des­co­brei­xen i denun­cien, com les esfereïdores reve­la­ci­ons difo­ses ahir per la jove de 18 anys que inte­grava el cos d'ama­zo­nes que cus­to­di­ava Gad­dafi, arren­cada de la seva família i vexada sis­temàtica­ment al mateix palau pre­si­den­cial. I no és l'únic. A banda d'alguns libis que han tor­nat de l'exili per unir-se a la rebel·lió, el Con­sell de Tran­sició és ple d'exje­rar­ques del règim. Ja han decla­rat que no volen cap ingerència estran­gera i que ni par­lar d'elec­ci­ons abans de 18 mesos, com a mínim. És pos­si­ble que s'ins­tauri un gad­da­fisme sense Gad­dafi, i sem­bla que a les grans potències ja els hi està bé.