La llengua de la mare
A vegades penso per què no em cansa mai retornar a llocs, indrets i ciutats que he visitat tantes vegades. Em passa a tot arreu però especialment a qualsevol racó de la vella Europa, des d'un petit llogaret del Pirineu fins a un poble perdut de Bohèmia o els carrers desordenats de Londres o Nàpols. Transitar pels carrers de Sevilla, posem per cas, no et pot deixar indiferent, com tampoc trepitjar les ruïnes de l'illa de Sicília o els castells misteriosos i wagnerians de Baviera.
La primera vegada que va sortir d'excursió fora de Nova York, explica Amadeu Cuito, descobria amb gran sorpresa que els paisatges eren sense marges antics, ni pedres velles, i les ciutats, sense muralles, castells, ni límits definits. A Europa no sabem prou bé què signifiquen moltes petjades de la història però sí que hem après que els trets distintius de la geografia urbana i rural són conseqüència d'haver crescut en la diversitat perquè hem passat les nostres vides en companyia de la diferència.
No hem après fàcilment a viure pacíficament en la diferència. Ho hem assolit després de moltes baralles, malentesos i també un munt de guerres. Amb tot, encara ens costa viure i conversar amb l'altre, amb el que no pensa ni actua com nosaltres. En un sentit ampli hi ha una identitat europea que, des de Paul Valéry fins a Xavier Zubiri, han coincidit a definir com la suma de la religió d'Israel, la filosofia grega i el dret romà. La identitat europea és la suma de totes les identitats nacionals que, alhora, representen les infinites maneres i formes que cada poble ha anat acumulant al llarg dels segles.
L'ampliació de la Unió Europea va ser un gran acte de generositat per aconseguir la reconciliació continental després de segles en què les guerres i els conflictes territorials, econòmics, ideològics i polítics havien causat milions de morts en accions militars. La decisió d'ampliar a 27 els membres de la Unió potser no va anar acompanyada d'un estudi econòmic. Esperant que totes les circumstàncies fossin favorables, no s'hauria fet mai. Tampoc el canceller Kohl s'hauria atrevit a la unificació si hagués encarregat un estudi d'impacte econòmic i social. L'ampliació era un imperatiu històric i moral per tal que Europa es convertís en un espai de convivència en un marc de diferències que podrien semblar irreconciliables des de molts punts de vista. Diu George Steiner que culturalment l'Europa del segle XX ha reculat a l'edat mitjana i que, com els monestirs d'aquella època, hem de preservar el nostre llegat cultural i transmetre'l a través de tots els mitjans de què disposem. O preservem les diferències en un ambient de respecte als altres, a la seva cultura i a la seva història, o tornarem a entrar en les tenebres de la intransigència.
El conflicte polític creat al voltant de la llengua catalana és un episodi més dels molts que hem viscut a Catalunya des de fa una pila de generacions. És l'atàvica resistència espanyola a no admetre que Catalunya té una llengua i una cultura pròpies i té una personalitat que perdura des de fa segles malgrat els intents unionistes, el més important dels quals fou la desfeta borbònica de 1714 que comportà la imposició d'un dret aliè i l'intent d'esborrar la cultura i la llengua.
El segle passat, llevat del període de la Mancomunitat, des de 1914 a 1923 i el de la República, de 1931 a 1939, la llengua i la cultura catalanes mai han pogut moure's en un àmbit de llibertat. En començar la transició democràtica, després de la dictadura franquista, es va assolir una certa normalitat en els camps de la literatura, el periodisme, l'educació i la comunicació entre la gent que vivim i treballem a Catalunya. Això ha estat possible assumint un quinze per cent de nouvinguts que costarà molt temps i un esforç col·lectiu perquè s'integrin a la societat d'acollida, evitant la creació de guetos impenetrables per qüestions de raça, religió o posició social.
La clau per a la integració de tanta gent a Catalunya és l'escola que des de fa trenta anys s'ha organitzat sota els paràmetres de la immersió lingüística. Els resultats han estat molt positius, fins al punt que a Catalunya no hi ha cap nen o nena que no entengui el català i el parli a més de la seva llengua familiar o materna. La immersió lingüística és per damunt de tot un instrument de cohesió social.
A vegades sembla que el que els dol, als que volen suprimir o canviar substancialment el sistema d'educació lingüística, és que gairebé la totalitat de la població catalana sigui bilingüe. S'intenta per tots els mitjans. Els polítics, judicials i socials. Malgrat aquesta pressió contra una llengua i cultura que està admesa en el marc de la Constitució, sembla que del que es tracta és de tornar-hi, de fer que el català sigui una llengua minoritària, residual, sense cap projecció a Espanya i al món.
Els que hem hagut d'aprendre a escriure la llengua de la mare quan ja teníem 40 anys no volem tornar a la situació que vam viure als anys cinquanta del segle passat, durant els quals només el castellà et podia obrir les portes de la vida professional i social. No sé si s'ha de desobeir la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Penso que abans d'això hi ha moltes més maneres per fer front a un nou intent d'arraconar la llengua pròpia.
Jo he escrit milers d'articles en castellà i, des de fa quatre anys, tinc el privilegi de fer-ho també directament en català en el diari que es va jugar la pell en defensa de la llengua. També escric sortosament en català en el meu diari de tota la vida. Però també ho puc fer en castellà. La riquesa de Catalunya és la seva diversitat, el seu respecte als que pensen de manera diferent, la seva capacitat d'integració i de convivència. I, finalment, el seu esperit de treball per superar tantes dificultats.
