L'esquerra i el creixement

Mirar què va ser i què és la classe mit­jana és una manera de com­pren­dre el camí seguit com a país i el resul­tat de dècades sen­ce­res de polítiques igua­li­ta­ris­tes. La gene­ració que va néixer a la dècada dels qua­ranta i cin­quanta va ser la del pis en pro­pi­e­tat, la segona residència i el cotxe propi. A l'escalf de l'ober­tura del règim fran­quista a l'exte­rior va arri­bar el progrés dels sei­xanta i d'ini­cis del setanta. Un progrés que aviat que­da­ria atu­rat per la crisi però que es repren­dria a finals dels vui­tanta i sobre­tot als noranta. Per als qui es van fer adults lla­vors, la bonança glo­ba­lit­za­dora, les cade­nes de proveïment glo­bals, la crei­xent com­petència asiàtica i les exter­na­lit­za­ci­ons de ser­veis es van tra­duir en la pro­gres­siva pèrdua de pre­vi­si­bi­li­tat de les nos­tres vides. Amb l'aug­ment de pes de les grans mul­ti­na­ci­o­nals, la nova capa­ci­tat de pri­va­tit­zar guanys i exter­na­lit­zar cos­tos es va refi­nar i apro­fun­dir. Amb els noranta va començar el miratge del crei­xe­ment per­petu: la noció de la superació dels cicles econòmics, un món mera­vellós sense bom­bo­lles ni reces­si­ons i on el mer­cat, inclòs el finan­cer, fun­ci­o­na­ria millor en absència de regu­lació. L'accés a l'habi­tatge, per als nas­cut a la dècada dels setanta, coin­ci­dia amb el moment expan­siu de la bom­bo­lla.

Amb el nou segle va arri­bar un feno­men com­plex i pre­o­cu­pant, el de la finançarit­zació: la dependència crei­xent de l'eco­no­mia davant d'un sec­tor volàtil, de con­tri­bució social i pro­duc­tiva dub­tosa i glo­bal­ment perillós. També començava una dècada d'eco­no­mia espe­cu­la­tiva i de crèdit indis­cri­mi­nat. Més tard arri­ba­ria la crisi, els res­cats públics, la naci­o­na­lit­zació dels deu­tes del sec­tor finan­cer, i ara la nova crisi, la del deute. En aquest punt és on retro­bem la nos­tra classe mit­jana, sobre­en­deu­tada i crei­xent­ment pre­ca­rit­zada.

Tan­ma­teix, com s'entesta a demos­trar-nos el cas d'Espa­nya, els estralls de l'eco­no­mia espe­cu­la­tiva no només es deuen a la cobdícia dels mer­cats. També es deuen a la incom­petència de ges­tors públics i timo­ners polítics. Només cal recor­dar els come­sos per part d'un bon nom­bre de cai­xes d'estalvi amb la volun­tat de fer arri­bar el crèdit a tot­hom. Tot just ara comen­cem a pagar el rebut. Dos ele­ments a l'arrel del pro­blema: l'espe­cu­lació amb el sòl, introduïda pel PP; i l'expansió del crèdit poten­ci­ada pel PSOE. Algú, tot dis­pa­rant con­tra l'esquerra, ho ha expres­sat amb força pre­cisió: és més fàcil poten­ciar l'endeu­ta­ment de les famílies, l'espe­cu­lació i el con­su­misme que no pas millo­rar el nivell edu­ca­tiu, fer infra­es­truc­tu­res sos­te­ni­bles o domes­ti­car el sec­tor finan­cer. Al cap i a la fi, incen­ti­var el con­sum és el suc­ce­dani més efi­ci­ent de l'ascens social. Trista meda­lla, doncs, per a l'igua­li­ta­risme d'esquer­res.

I tor­nem a la nos­tra soferta classe mit­jana. Els científics soci­als estan d'acord que hi ha dues grans vies per les quals passa el progrés social. Una és la posició social here­tada. En la mesura que aquesta sigui la domi­nant o refe­rent, el nos­tre progrés indi­vi­dual serà més fàcil. D'aquí una part impor­tant de l'atrac­tiu tra­di­ci­o­nal del cata­la­nisme com a sis­tema de vin­cu­lació al país per part dels nou­vin­guts. L'altra, la vàlua i les capa­ci­tats per­so­nals. Aquest segon fac­tor, poten­ciat per uns ser­veis públics de qua­li­tat (edu­ca­tius, sani­ta­ris, soci­als) ha estat la base ideològica del pro­gres­sisme. Tan­ma­teix, tot sovint obli­dem que aquest segon fac­tor, per tal que garan­teixi l'ascens social, depèn de manera essen­cial d'un fac­tor aliè a l'indi­vidu: la bona marxa econòmica del país. Ai, las. Només l'existència d'opor­tu­ni­tats per­met superar les con­di­ci­ons soci­als here­ta­des i afa­vo­rir el progrés indi­vi­dual. En moments de crisi es repro­du­eix el tan­ca­ment social: el repar­ti­ment de posi­ci­ons gràcies al favo­ri­tisme, el nepo­tisme i l'apo­geu dels con­tac­tes per­so­nals. Exa­mi­nar el per­fil biogràfic de catedràtics, polítics o grans empre­sa­ris del país per­met com­pro­var la tensió entre les dues for­ces que ope­ren: la nis­saga i la capa­ci­tat per­so­nal. Un fet que, per altra banda, ens per­met res­se­guir amb sor­pre­nent pre­cisió les ares­tes de la nos­tra història econòmica més recent.

Quan no hi ha crei­xe­ment la recla­mada igual­tat d'opor­tu­ni­tats es con­ver­teix en una ficció. Quan hi ha crei­xe­ment l'ascen­sor social s'activa i la capa­ci­tat per­so­nal demos­tra la seva vàlua. No n'hi ha prou, doncs, de gene­rar coixí social. Per garan­tir la igual­tat d'opor­tu­ni­tats cal crei­xe­ment. Cata­lu­nya, prou que ho lle­gim cada dia, ja no exporta mà d'obra sense for­mar. Expor­tem capa­ci­tats, talent i, ai, anys de cos­tosa inversió en l'escola o la uni­ver­si­tat públi­ques. Mili­ons d'euros de vocació igua­li­ta­rista i soci­al­demòcrata s'esco­len, doncs, per l'aigüera de la crisi.

I és que Cata­lu­nya, cer­ta­ment, no pot resol­dre la crisi grega. Tam­poc domes­ti­car el sec­tor finan­cer o enfor­tir el lide­ratge euro­peu. Sí pot llui­tar per acon­se­guir un tracte fis­cal just. També per donar espe­rança als seus ciu­ta­dans per mitjà de vin­cu­lar el seu progrés indi­vi­dual, tant social com mate­rial, al progrés econòmic col·lec­tiu. A l'esquerra autòctona que ara mira de rein­ven­tar-se cal­dria convèncer-la que la pri­o­ri­tat ha de ser la de tor­nar a gene­rar riquesa. Cata­lu­nya només es té a ella mateixa i faria bé d'estar més unida que mai dar­rere l'únic lide­ratge que actu­al­ment aguanta l'esco­mesa de la crisi: el del seu govern. L'única espe­rança per al progrés social real és tor­nar al camí del crei­xe­ment, al de la gene­ració d'opor­tu­ni­tats. I aquí l'esquerra té un paper impor­tant a jugar. Sumin, senyors, sumin.