Tintín al banc dels acusats

A Bèlgica ha començat un judici per pre­sumpte racisme en l'àlbum Tintín al Congo. La que­re­lla l'ha pre­sen­tada un ciu­tadà con­golès que demana la reti­rada d'aquest còmic de les boti­gues i lli­bre­ries de tot el món. La bibli­o­teca de Bro­oklyn, per exem­ple, ja l'ha des­plaçat a les pres­tat­ge­ries de referència de racisme, amb obres com ara el Mein Kampf d'Adolf Hit­ler. Quina trepa de bron­to­sau­res!, diria el Capità Had­dock. És cert que, amb ulls actu­als, el tracte de Tintín als con­go­le­sos és ofen­siu, però és un lli­bre del 1931, en plena era colo­nial. Ja sabem –o ho hauríem de saber– que, quan lle­gim aquesta història, que és de fa vui­tanta anys enrere, lla­vors Europa mirava l'Àfrica d'aque­lla manera. Sí, ja sé que hi haurà per­so­nes que pen­sa­ran que no ha dei­xat de mirar-se-la d'aquesta manera i encara d'altres que pen­sa­ran que jus­ta­ment Europa no se l'ha mirada mai, l'Àfrica, pre­ci­sa­ment per evi­tar veure segons què. Per aquest regla de tres els ita­li­ans –aquests maleïts romans!, que deia l'Obèlix– també s'han de quei­xar pel tracte vexa­tori dels irre­duc­ti­bles gals? I els bar­ru­fets, se'ls ha de tit­llar de mas­clis­tes perquè només hi ha una bar­ru­feta?! Així també pro­hi­bim el rap o el reg­ga­e­ton que fan apo­lo­gia de la violència i llan­cen mis­sat­ges que poden ser ofen­sius. Si seguim aquest camí hau­rem de pro­hi­bir més de la mei­tat de la lite­ra­tura uni­ver­sal i hauríem de revi­sar totes les mos­tres artísti­ques que no s'adeqüen a la nova moral? No les podem dei­xar tal com estan jus­ta­ment perquè ser­vei­xen per això? Demos­tren que hi havia una manera de pen­sar i d'actuar que per sort amb els anys ha can­viat. No tot ho hem fet mala­ment, els humans. Per què no es des­ti­nen els esforços a vet­llar que no tor­nin a pas­sar errors pas­sats? Saben què em sem­bla tot ple­gat? Una bonica metàfora de la comèdia cons­tant en la qual vivim o ens fan viure. I si no, fixin-s'hi, es jutja el racisme d'un per­so­natge de ficció i se'l fa seure simbòlica­ment –perquè és obvi que ni Tintín ni Hergé, el seu cre­a­dor, poden tes­ti­fi­car a favor seu– al banc dels acu­sats davant del tri­bu­nal. No sé vostès, però trobo que ara la justícia és allà on es mereix ser: en una pàgina de còmic.