Les retallades

En una família nor­mal –una de tan­tes–, quan les coses vénen magres s'estre­nyen el cin­turó. Només fal­ta­ria! Tan sols els bojos tiren de crèdit, perquè tot­hom sap que el crèdit s'acaba i, sobre­tot, s'ha de tor­nar. Ara bé, les famílies endreçades reta­llen amb seny i, en con­seqüència, dis­tin­gei­xen el que és neces­sari del que és tan sols útil i, espe­ci­al­ment, d'allò que és super­flu. El mateix feia el vell dret romà i ha fet la tra­dició jurídica euro­pea: sepa­rar les des­pe­ses necessàries de les útils i de les sumptuàries. I no fa falta gaire talent per saber que, en cas de reta­lla­des, aques­tes han de començar pel que és super­flu, seguir pel que és útil i aca­bar pel que és neces­sari. Això que sig­ni­fica que les reta­lla­des line­als, cai­gui qui cai­gui, són absur­des en el con­cepte, injus­tes en l'exe­cució i ine­fi­ci­ents en el resul­tat. Per això, tor­nant a l'exem­ple de la família, si aquesta ha de reduir la des­pesa, no començarà pel llo­guer o la hipo­teca del pis, el col·legi dels nens, les aten­ci­ons mèdiques i l'ali­men­tació bàsica, sinó que res­trin­girà vacan­ces, caps de set­mana, cines, res­tau­rants, clubs espor­tius i gim­na­sos, i tan sols si amb això no n'hi ha prou, pas­sarà a viure en una casa més petita, pres­cin­dirà del cotxe, etcètera. El que farà aquesta família serà fixar un ordre de pri­o­ri­tats, sense caure en l'error de les reta­lla­des line­als.

Fins aquí, el que passa a ESCALA fami­liar. Però, és extra­po­la­ble a escala col·lec­tiva aquest mateix cri­teri? La res­posta és afir­ma­tiva: les coses són molt sem­blants. Per enten­dre-ho, s'ha de par­tir de la cons­ta­tació d'un fet. Ens tro­bem en un moment històric que suposa un autèntic canvi de cicle, és a dir, de pro­ta­go­nista. La crisi que patim és, en essència, una crisi dels blancs –dels euro­peus i nord-ame­ri­cans– que, més enllà de les males pràcti­ques finan­ce­res, té el seu ori­gen en el fet que Occi­dent ja no gau­deix, com en els últims cinc segles, de l'explo­tació colo­nial de bona part del món. Per aquesta raó, les coses no tor­na­ran mai més a ser com eren abans: mai més Occi­dent no dis­po­sarà de les matèries pri­me­res, l'ener­gia i els ali­ments amb la mateixa abun­dor i als matei­xos preus que fins ara. I, pel que fa a Espa­nya, s'ha de tenir pre­sent que tots ple­gats hem gas­tat uns diners que no eren nos­tres: per una banda, els fons euro­peus, per una quan­tia que tri­plica el que tot Europa va rebre d'EUA amb el pla Mars­hall, i per l'altra, uns crèdits des­me­su­rats molt per sobre de la nos­tra capa­ci­tat de retorn.

És per aques­tes raons per les quals s'ha de reta­llar la des­pesa d'una forma radi­cal. Cert que una política econòmica merei­xe­dora d'aquest nom ha de com­bi­nar l'equi­li­bri fis­cal amb l'impuls al crei­xe­ment, però aquest debat no pot fer obli­dar que la pri­mera regla de la raci­o­na­li­tat econòmica és no gas­tar més del que s'ha gua­nyat. Sobre aquesta base, les res­tric­ci­ons de la des­pesa pública –corat­jo­sa­ment defen­sa­des pel pre­si­dent Mas– han d'ésser accep­ta­des sense rebuig pel que fa al seus objec­tius i a l'espe­rit i deter­mi­nació amb què han estat adop­ta­des; però es poden opo­sar molt for­tes reser­ves a la seva plas­mació con­creta i a la forma com s'estan exe­cu­tant. La pri­mera pre­gunta a fer seria si s'ha fixat un ordre de pri­o­ri­tats lògic, segons el qual pri­mer es reta­lla el que és pres­cin­di­ble, després el que és útil i tan sols en últim lloc el que és neces­sari. Per exem­ple, s'ha entrat en el món de la cul­tura i de les comu­ni­ca­ci­ons, és a dir, de les sub­ven­ci­ons (per exem­ple, en la càrrega insos­te­ni­ble que supo­sen els mit­jans de comu­ni­cació públics i en el mar pro­cel·lós de les sub­ven­ci­ons als pri­vats) amb la mateixa con­tundència com s'ha fet en el camp de la sani­tat? I que no es digui –per favor– que això és la xoco­lata del lloro, perquè, encara que el resul­tat fos quan­ti­ta­ti­va­ment petit, l'efecte mora­lit­za­dor que sem­pre pro­voca la justícia dis­tri­bu­tiva –que no tan sols s'ha de tenir pre­sent per repar­tir sinó també per car­re­gar– seria enorme.

I pel que fa a la forma com s'estan fent les reta­lla­des, hi ha forts dub­tes en l'àmbit de la sani­tat. En aquesta línia, el doc­tor Xavier Pomés publicà fa alguns dies un arti­cle en què reco­nei­xia com l'aug­ment de l'oferta de ser­veis i de la demanda obliga a reta­lla­des pres­su­postàries, però afe­gia que la reta­llada s'ha cen­trat exclu­si­va­ment en els cos­tos assis­ten­ci­als, des­pe­ses de farmàcia i sala­ris dels pro­fes­si­o­nals, quan s'han d'adop­tar també –si és que es vol garan­tir la qua­li­tat i uni­ver­sa­li­tat del ser­vei– refor­mes estruc­tu­rals per a les quals, en el futur, hi haurà pres­ta­ci­ons –en cap cas bàsiques– que hau­ran de que­dar exclo­ses del sis­tema naci­o­nal de salut. I adver­tia que, si no s'afronta aquest repte, el ser­vei perdrà qua­li­tat amb la con­seqüència que dei­xa­ran d'uti­lit­zar-lo els ciu­ta­dans amb recur­sos econòmics i tan sols hi acu­di­ran els econòmica­ment més febles.

Poca cosa vull afe­gir –per l'interès per­so­nal que hi tinc– res­pecte al recent vode­vil succeït entorn al paga­ment de les sub­ven­ci­ons als geriàtrics i cen­tres de dis­ca­pa­ci­tats. El fet que s'hagi pogut plan­te­jar que rebin vells i dis­ca­pa­ci­tats abans que altres col·lec­tius és quel­com més que un error: és una acció de govern que no lliga amb la tra­dició de la soci­e­tat cata­lana. Una soci­e­tat que, pel que fa als dis­ca­pa­ci­tats, ha atès les seves neces­si­tats mit­jançant un tei­xit asso­ci­a­tiu admi­ra­ble, el mateix al qual ara se li rega­teja, amb pri­o­ri­tat injus­ti­fi­ca­ble, la sub­venció necessària. Però està escrit: l'estat de benes­tar s'acaba pri­mer per a aquells als quals va arri­bar en últim lloc.