Això dels lideratges

Observo asto­rada les efu­si­ons pan­ta­gruèliques cap a aquesta mena de líders, gurus, guies espi­ri­tu­als soci­als. Tots gegants de plas­ti­lina. Em fa l'efecte que una cosa són els exem­ples vitals i una altra aquesta fal·lera malal­tissa per bus­car, enfe­brats, petits déus de fang que ens donin totes les res­pos­tes: en la banda per­so­nal, social, moral o de país, tant és, perquè de vega­des, tot forma un mateix manyoc. D'un temps ençà van estar molt de moda els Bucay pam­fle­ta­ris, els “jo-t'arre­glo-la-vida” de but­xaca, cap­su­le­tes fàcil­ment dige­ri­bles, de les quals, com sem­pre, espe­rem el màxim i al moment, sense gaire esforç, perquè, és clar, de paciència n'hi ha poca i el resul­ta­disme s'imposa.

dar­re­ra­ment hem vist enlai­rar-se uns quants futu­ri­bles pre­si­dents del país més. Perquè en aquest país, quan a algú se l'enlaira, ja se'l fa pre­si­dent. O no se'n recor­den, de l'era llu­ent de Laporta al Barça? O d'algu­nes pre­gun­tes que han fet recent­ment a Guar­di­ola? És curiós que tan donats com som a entro­nit­zar i desen­tro­nit­zar (la tribu culer encara més), a bea­ti­fi­car i des­be­a­ti­fi­car, no siguem capaços de guar­dar una mica de memòria. L'últim exem­ple ha estat la mort del cre­a­dor de l'imperi de la poma. Sí, d'acord, un visi­o­nari, un home de talent, fet a si mateix. Ara, sense que em vin­gui urticària amb l'uni­vers 2.0, de cap manera (escric això amb la Black­berry col·lap­sada!), no en fem un gra massa? No ele­vem a la cate­go­ria de Déu la tec­no­lo­gia, que ens faci­lita tant com vul­guin la vida però que no deixa de ser tec­no­lo­gia? D'ençà de l'imperi de la poma, som més savis? Steve Jobs, icona a mig camí entre el geni i el brui­xot simpàtic, no és aquell viu que ha tin­gut la capa­ci­tat de pen­car per­se­guint fins al final una obsessió? Amb la petita diferència que, en lloc de fer, què sé jo, vetes i fils amb la màxima de les exigències i visi­ons de futur, va tenir la pen­sada d'explo­rar un camp ales­ho­res inci­pi­ent.

encara que m'aboni a la demagògia literària, no és curiós que l'allau d'arti­cles pon­de­rant Steve Jobs hagi superat, en pes, els que han recor­dat Josep Maria de Sagarra? Dic un escrip­tor com podria dir un filòsof o un sociòleg o un his­to­ri­a­dor, d'aquí, d'allà o de més enllà. Neces­si­tem valors, diuen, i per això s'inven­ta­ran un pla naci­o­nal per ata­car la qüestió, com si tot fos terra erma. Si havíem que­dat que érem una colla de des­cre­guts, com és que anem bus­cant pro­fe­tes com si anéssim a les pal­pen­tes, pel desert? A les pal­pen­tes poc o molt sem­pre s'hi va, però cadascú pot –o hau­ria de– fabri­car-se els fars. El pro­grama El con­vi­dat dedi­cat a Miquel Calçada va pro­pi­ciar, per alguns i a pesar del mateix per­so­natge, aquest mateix efecte, del guru que ens por­tarà a la inde­pendència. Ell solet ens hi durà?

d'aquí, de l'exem­ple, a que­dar-nos amb els braços ple­gats i que ens facin la feina i que ens triïn mas­si­va­ment quin per­so­natge, quin valor, quina idea fa més el pes per a aquesta empresa ano­me­nada lide­ratge (ens hem tor­nat una soci­e­tat Esade!) hi ha un bon tros. L'escep­ti­cisme –m'hi compto– no ha de por­tar a la immo­bi­li­tat, aquest arre­glar el món des del sofà. Ningú li ha sen­tit dir a l'àvia com li van cos­tar les coses, les penúries que va pas­sar? O és que neces­si­tem que ens ho digui un Steve Jobs a cau d'ore­lla? Sem­bla que dema­nem ves­tits de llums i titu­lars ben llam­pants als altres perquè ens enllu­er­nin i solu­ci­o­nin tot allò que nosal­tres no som capaços de fer. I ens estalviïn, de pas­sada, de lle­gir la lle­tra menuda.@Aball­bona