Una caricatura que no ho és

No sé si s'han begut l'ente­ni­ment, però ho sem­bla quan se sent el senyor Fernández Díaz que diu que només nego­ciarà amb l'alcalde Trias si aquest li garan­teix exclu­si­vi­tat. O quan el senyor Por­ta­be­lla li diu, també a l'alcalde, que cap acord no serà pos­si­ble si hi par­ti­cipa el PP. O quan –com ja comentàvem dilluns– lle­gim que tam­poc el senyor Hereu està dis­po­sat a par­ti­ci­par en cap acord entre tots. Ja es veu, doncs, que només tenen una cosa en comú, els grups que con­for­men l'opo­sició a l'Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona: la seva inca­pa­ci­tat per enten­dre's. Excepte quan es tracta, això sí, d'anar ple­gats con­tra l'alcalde.

No ho puc evi­tar: quan sento el senyor Fernández, el senyor Por­ta­be­lla i el senyor Hereu, penso en els veïns de la meva escala i provo d'ima­gi­nar quina mena de con­vivència tindríem o com hau­ria de fer-s'ho el pre­si­dent a l'hora de pin­tar el vestíbul, que ja sem­bla una cort, si jo, posem per cas, no ho volgués fer només perquè ho ha pro­po­sat el de la porta del cos­tat; si el del ter­cer segona rebutgés un deter­mi­nat pin­tor només perquè l'ha reco­ma­nat el del segon pri­mera, a qui mal­grat tot saluda amb gran deferència; o, en fi, si el de l'àtic, aquell que tots trobàvem tan simpàtic, digués: d'acord, pin­tem, però només si ho fem de color taronja.

No em sem­bla que faci cap cari­ca­tura, amb l'exem­ple extra­va­gant de la meva escala. És la rea­li­tat que imposa, a l'Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona, la inca­pa­ci­tat par­ti­dista, poc asse­nyada i allu­nyada d'allò que vol la gent, em sem­bla a mi, dels grups de l'opo­sició. I això, quan tot s'aguanta per un fil.