El capital

Tota empresa és el punt de tro­bada de tres interes­sos con­tra­po­sats. El capi­tal, és a dir, els acci­o­nis­tes; la gestió, és a dir, els direc­tius, i el tre­ball, és a dir, els tre­ba­lla­dors en sen­tit específic.

És obvi que en teo­ria els interes­sos poden no coin­ci­dir en els detalls però sí que hau­rien de coin­ci­dir genèrica­ment. La rea­li­tat tra­eix, com sovint passa, la teo­ria. Per als tre­ba­lla­dors, l'esta­bi­li­tat a la feina i l'incre­ment en la remu­ne­ració han estat tra­di­ci­o­nal­ment els objec­tius bàsics. Recent­ment la millora de la pròpia capa­ci­tat pro­fes­si­o­nal i intel·lec­tual que neces­si­ten, en unes empre­ses que pro­gres­si­va­ment gene­ren pro­duc­tes i ser­veis de més valor afe­git, ha fet que la seva car­rera pro­fes­si­o­nal, la for­mació i la par­ti­ci­pació en el pro­jecte d'empresa hagin esde­vin­gut més impor­tants en molts casos que el salari. L'empresa ha entès, ja fa temps, que la iden­ti­fi­cació dels tre­ba­lla­dors amb la seva estratègia és impor­tant i les polítiques de qua­li­tat en sen­tit ampli han por­tat a mobi­lit­zar mesu­res perquè la intel·ligència i volun­tat dels emple­ats s'alineïn amb els objec­tius de l'empresa perquè són aquests, i no el tre­ball pau­tat i repe­ti­tiu, el més impor­tant actiu que els tre­ba­lla­dors poden apor­tar-hi. Un empre­sari d'èxit va dir fa temps que per a ell el més impor­tant era que quan els seus tre­ba­lla­dors pas­ses­sin la porta de l'empresa cada matí, no pen­ses­sin a fer altra cosa que millo­rar el ren­di­ment de l'empresa...

Per als direc­tius, el més impor­tant és el pro­jecte d'empresa i el seu èxit: l'incre­ment de la com­pe­ti­ti­vi­tat i la millora del posi­ci­o­na­ment en el mer­cat, és a dir, superar els com­pe­ti­dors, créixer més i gua­nyar mer­cat i cli­ents... Hi ha oca­si­ons que la visi­bi­li­tat dels direc­tius passa a davant dels objec­tius de l'empresa encara que ells no ho reco­ne­guin. Defen­sen en oca­si­ons polítiques i estratègies amb l'argu­ment, no sem­pre cert, que és el millor per a l'empresa. Això pot por­tar a l'adopció de ris­cos poc jus­ti­fi­cats perquè no es cor­res­po­nen amb els bene­fi­cis que poden ser obtin­guts. En oca­si­ons aquests plan­te­ja­ments entren en con­flicte amb els dels acci­o­nis­tes, i tret d'excep­ci­ons són aquests els que aca­ben deci­dint... la qual cosa no vol dir que sigui el que més con­vin­gui, però és cert que qui té la pro­pi­e­tat ha de tenir la capa­ci­tat de defi­nir l'estratègia de la com­pa­nyia. Quan aquest con­flicte és més vio­lent és quan l'interès del capi­tal de l'acci­o­nista passa per sobre del valor de la com­pa­nyia. Maxi­mit­zar el valor de la pròpia par­ti­ci­pació en un pro­jecte empre­sa­rial a par­tir de la des­trucció d'aquest és un prin­cipi que, mal­grat el poder que atorga la pro­pi­e­tat, hau­ria de tenir límits difícils de fixar en una eco­no­mia de mer­cat.

Sacyr entra a Rep­sol com a acci­o­nista mit­jançant un préstec amb què com­pra el 20% del capi­tal a un valor alt de l'acció. L'evo­lució de l'eco­no­mia es com­plica per a tot­hom en els dar­rers anys i les acci­ons de Rep­sol cotit­zen ara a un valor més baix. És difícil per a Sacyr fer front als préstecs amb què es van com­prar les acci­ons de Rep­sol, perquè el valor de l'actiu que suporta el préstec, és a dir, les acci­ons, ara valen menys. Això aboca Sacyr a dues alter­na­ti­ves, capi­ta­lit­zar la inversió, és a dir, posar-hi més diners, o ven­dre part de les acci­ons, repa­gar part del préstec i accep­tar la pèrdua que això genera tot man­te­nint una par­ti­ci­pació per­cen­tu­al­ment menor a Rep­sol. Cap de les opci­ons és per a ells bona. És obvi, si els divi­dends de Rep­sol fos­sin més grans amb el líquid rebut, Sacyr podria solu­ci­o­nar el pro­blema sense per­dre valor de la inversió o per­dent-hi menys. Sense poder conèixer exac­ta­ment quina és l'estratègia de Sacyr, aquesta s'asso­cia amb Pemex, l'empresa petro­li­era esta­tal de Mèxic, que amb una par­ti­ci­pació a Rep­sol del 5% demana un préstec per fer pujar la seva par­ti­ci­pació fins al 10%. La raó és que si els dos acci­o­nis­tes sin­di­quen les seves acci­ons, és a dir, unei­xen el valor de les seves par­ti­ci­pa­ci­ons, arri­ba­ran a tenir un 30% de Rep­sol. De fet, segons la llei de soci­e­tats, tenir més del 30% obliga l'acci­o­nista a fer una oferta pública per com­prar la tota­li­tat d'acci­ons de la com­pa­nyia... És a dir, amb aquesta acció acon­se­guei­xen Sacyr i Pemex una força en el con­sell que podria per­me­tre'ls can­viar l'estratègia de la com­pa­nyia, fins i tot els seus direc­tius, i sens dubte modi­fi­car la política de divi­dends, cosa que per Sacyr seria alta­ment bene­ficiós per les raons apun­ta­des. Les ven­des de Rep­sol, Sacyr i Pemex són de 60.000, 5.000, i 77.000 milió d'euros, els seus fons pro­pis de 24.000, 4.000 i -7.000 mili­ons d'euros, el seu deute de 7.000, 11.000 i 32.000 mili­ons d'euros i el seu bene­fici de 5.000, 200 i -3.000 mili­ons d'euros. Les xifres demos­tren per si matei­xes que Pemex és més un ins­ti­tut públic que una empresa, i la des­pro­porció de dimensió, ren­di­bi­li­tat i valor entre qui pretén con­tro­lar Rep­sol i la mateixa Rep­sol. És pos­si­ble supo­sar, a par­tir d'aquí, que la volun­tat dels acci­o­nis­tes de Sacyr i Pemex podria ser ven­dre part dels actius de Rep­sol per fer caixa i fer, per tant, pos­si­ble el repar­ti­ment de divi­dends. Aquesta política és legítima però pot ser l'ori­gen de la pèrdua de valor de Rep­sol reso­lent el con­flicte entre la com­pa­nyia i els acci­o­nis­tes en favor dels dar­rers amb dany per a la pri­mera. La inten­ci­o­na­li­tat de Pemex, sent la de Sacyr inde­mos­tra­ble, encara ho és més... però s'han publi­cat notícies que par­len de l'interès de Pemex per adqui­rir tec­no­lo­gies d'extracció de cru de Rep­sol més enllà del preu i sens dubte com­prar actius que aquesta hagués de ven­dre...

El capi­tal pot tenir en oca­si­ons la volun­tat de bene­fi­cis ràpids o de con­tro­lar les com­pa­nyies per interes­sos més enllà de la ren­di­bi­li­tat de la mateixa inversió, i si això passa, el punt d'arri­bada és per a l'empresa sovint pit­jor que el de par­tida. Un podria pen­sar que la inter­venció directa de l'Estat és necessària en casos com aquest, però és un perill que pot evi­tar un mal i crear-ne un altre. La política de l'Estat s'hau­ria de limi­tar a pre­ser­var el valor estratègic de les empre­ses clau, espe­ci­al­ment si són regu­la­des, per evi­tar que això desem­bo­qui en una pèrdua de valor del ser­vei donat. La inter­venció de l'Estat en les empre­ses no sem­pre se salda amb bene­fi­cis perquè les estratègies polítiques sovint no coin­ci­dei­xen amb les empre­sa­ri­als. El cas pro­per d'Endesa és para­digmàtic: per evi­tar una com­pra que es va con­si­de­rar política es va aca­bar per pro­vo­car que una empresa pri­vada espa­nyola fos com­prada per una de pública ita­li­ana...

No hi ha regles per regu­lar con­duc­tes que en l'eco­no­mia de mer­cat han de ser lliu­res però han de tenir límits legals, la qual cosa no vol dir que tot el que és legítim tin­gui el mateix valor ètic.