Qui té por de Don Mariano?

L'acti­tud de Mari­ano Rajoy amb els cata­lans té un regust colo­nial que fa fere­dat. Va dient que Cata­lu­nya és “molt impor­tant”, que ens “allar­garà la mà” i que tindrà “en compte les opi­ni­ons dels empre­sa­ris cata­lans”. Home, que pot­ser no hi havia de comp­tar? O és que no som com els altres espa­nyols? S'ima­gi­nen Artur Mas, en plena cam­pa­nya, dient que si arriba a pre­si­dent allar­garà la mà a la gent del Ripollès? Faria riure! Aquest dis­curs tro­nat em recorda aque­lla casta de colo­nit­za­dors bel­gues que, con­for­ta­ble­ment ins­tal·lats a la ciu­tat de Léopold­vi­lle, dona­ven càrrecs dins l'admi­nis­tració con­go­lesa als ano­me­nats évolués, és a dir, als con­go­le­sos que havien après francès, les qua­tre regles i por­ta­ven cor­bata. Fins i tot se n'endu­ien alguns a Brus­sel·les per tal que se'n mera­ve­lles­sin i ho expli­ques­sin, quan tor­nes­sin, a la seva tribu.

D'aquí no res sabrem quina serà la mag­ni­tud del tsu­nami popu­lar. Quasi totes les enques­tes ator­guen al PP una fol­gada majo­ria abso­luta i res no sem­bla inter­po­sar-se en el camí plàcid del seu líder fins a La Mon­cloa. Ni tan sols l'aban­do­na­ment de les armes per part d'ETA haurà ser­vit per revi­far el PSOE. Ben asses­so­rat pels seus évolués a Bil­bao i amb un sala­cot al cap, Mari­ano Rajoy ha reac­ci­o­nat amb astúcia davant el comu­ni­cat final de l'orga­nit­zació armada, i ha evi­tat rodo­lar pel pen­dent lle­fiscós de la caverna mediàtica. Si ens ho mirem amb una mica de pers­pec­tiva història, ja és ben trist que un par­tit com el PSOE, sota el govern del qual va néixer el GAL, esperés un gest d'ETA per inten­tar remun­tar a les enques­tes. Para­do­xes de la vida.

En tot cas, allò que crida l'atenció són els esga­rips histèrics d'una part de la classe política cata­lana davant la pos­si­bi­li­tat que el PP obtin­gui més de 175 escons. En el cas del PSC, les cam­pa­nyes engi­nyo­ses cre­a­des per la ment laberíntica de José Zara­goza han per­dut el fac­tor sor­presa i han que­dat des­men­ti­des per la rea­li­tat. Cada vegada que escolto Carme Chacón adver­tint del risc que CiU pacti amb el PP em ve al cap el lehen­dakari Patxi López, que només va poder obrir la porta d'Aju­ria Enea enfi­lat sobre les espat­lles de Car­los Itur­gaiz. O la llei de par­tits, cui­nada pels dos grans par­tits espa­nyols. Carme, qui pacta amb el PP?

Són pre­ci­sa­ment els tocs d'alerta de la resta de can­di­dats en relació amb una majo­ria abso­luta del PP allò que no entenc gaire. Des de CiU a ERC pas­sant per ICV, tots avi­sen que el llop s'acosta al cor­ral. Com que no crec que puguem evi­tar que vin­gui, inten­tem treure'n alguna cosa de pro­fit. Crec que Mari­ano Rajoy és el més llest de la seva colla. Per això m'hi jugo un pèsol que nego­ciarà amb la Gene­ra­li­tat un pacte fis­cal que ens serà venut com la vui­tena mera­ve­lla del món. És l'única via que té si vol créixer a Cata­lu­nya i sap que haurà de comp­tar amb CiU per ofe­rir una imatge de líder dia­lo­gant. De manera que és molt pro­ba­ble que millo­rin les finan­ces del nos­tre país.

Però en el cas que deci­deixi no comp­tar amb nosal­tres, ni tan sols amb aquells de nosal­tres que són évolués, i no accepti cap pacte fis­cal ni cap altra recla­mació, no seria un drama. Al con­trari. És ben cert que sota els dos man­dats de José María Aznar el sobi­ra­nisme va sor­tir de la mar­gi­na­li­tat i va començar el seu camí fins a con­ver­tir-se, avui, en una força cen­tral i, segons el CEO, majo­ritària. Un govern popu­lar de carac­terísti­ques simi­lars dina­mit­za­ria encara més aquest espai emer­gent. Així doncs, faci el que faci el PP quan governi, nosal­tres hi gua­nyem. Qui té por de on Mari­ano?