Temps de perdó

Recent­ment el govern noruec ha dema­nat perdó als ciu­ta­dans que patei­xen fatiga crònica perquè no els ha trac­tat prou bé. També fa poc, Ber­lus­coni tru­cava a la tele­visió per dir que Angela Merkel li havia dema­nat perdó per haver fet bro­meta sobre Itàlia durant la cimera euro­pea. Val a dir que la can­ce­llera ale­ma­nya diu que no sap de què li par­len. Sigui com sigui, hi ha mol­tes mane­res de dema­nar i ator­gar el perdó. Les rela­ci­ons inter­na­ci­o­nals estan far­ci­des de guer­res estal­vi­a­des per una dis­culpa opor­tuna o de matan­ces inútils per no saber dir “ho sento”. La Tran­sició espa­nyola va ser un for­mi­da­ble exer­cici de gene­ro­si­tat. Els der­ro­tats, humi­li­ats, con­dem­nats i afu­se­llats van accep­tar la impu­ni­tat dels que havien tor­tu­rat, dela­tat, vio­lat i assas­si­nat durant qua­ranta anys de tira­nia.

Ara som en una nova cruïlla històrica. L'abandó defi­ni­tiu de les armes per part d'ETA ha obert el debat sobre com es pot repa­rar el dany cau­sat a les més de vuit-cen­tes vícti­mes de la barbàrie ter­ro­rista. I la pri­mera cons­ta­tació és que si bé la memòria ha de ser ser­vada, no hi ha res que com­pensi el dolor tan intens i la pena tan pro­funda que genera la mort vio­lenta d'una per­sona esti­mada. Ho pot amo­ro­sir la justícia justa, el reco­nei­xe­ment públic i el con­sol social. Però arri­bada l'hora de la veri­tat, s'imposa girar full. Perquè les vícti­mes no tin­dran cap paper en el procés de pau que ara s'ini­cia, jus­ta­ment per això, perquè són vícti­mes. La seva per­cepció legítima dels fets està ente­lada per vivències massa per­so­nals, massa dolo­ro­ses, per man­te­nir la necessària equi­distància que els temps recla­men. Pot­ser assis­ti­ran a fets que reo­bri­ran feri­des, a indults que els indig­na­ran i a bene­fi­cis peni­ten­ci­a­ris que els faran bullir la sang. Serà dur, però és el camí. El perdó generós a aquells que mos­trin pene­di­ment sin­cer és l'única manera de tan­car trenta anys d'aquesta pàgina sag­nant. Vint-i-qua­tre pre­sos etar­res ja han abju­rat de la violència, han dema­nat perdó a les vícti­mes i s'han com­promès a res­ti­tuir el dany cau­sat. Han començat a tran­si­tar el llarg sen­der de la recon­ci­li­ació, la del perdó que no oblida.