Això no té preu!

Estic segur que aquesta expressió no només l'han sen­tida, sinó que pot­ser la fan ser­vir. I si s'hi fixen, depèn del to amb què es digui, pot voler dir que un pro­ducte o no val res o no hi ha prou diners al món per pagar-lo. Els dic això perquè aquest cap de set­mana pas­sat, enmig de la dimissió anun­ci­ada de Ber­lus­coni, la presa de pos­sessió del nou govern grec, el deute espa­nyol, la crisi de la zona euro, les erup­ci­ons de Hierro i les infor­ma­ci­ons de cam­pa­nya, m'ha cri­dat l'atenció una notícia, o més ben dit, una foto­notícia. Resulta que s'ha venut a la sala de sub­has­tes Chris­tie's de Nova York la que és con­si­de­rada fins avui la foto més cara del món. Tres mili­ons dos-cents mil euros s'han pagat per una foto d'Andreas Gursky. És un repu­tat fotògraf ale­many que, segons els ente­sos, té un talent i una traça únics per cap­tar moments, imat­ges com ara la ins­tantània tan valo­rada i valu­osa. Aquesta en con­cret és la del riu Rin. A la foto es veuen, en línies rec­tes, les dues ribes de color verd, i el riu i el cel, tots dos d'un inde­fi­nit color gri­senc. Els experts la qua­li­fi­quen d'“obra mes­tra” i un “home­natge al riu”. I entre la resta de mor­tals, la pre­gunta és a flor de llavi. S'ha de pagar aquesta quan­ti­tat per una foto­gra­fia? Sí, no, depèn... Ja sé que a la filla de la María Teresa Cam­pos, per una foto seva, hi ha una revista que ha pagat molts diners –30.000 euros!–, però, és exces­siu? Depèn. És un caprici? És una inversió? Segu­ra­ment, esta­rem d'acord a reconèixer que és pro­hi­bi­tiu i que no està a l'abast de gai­res but­xa­ques, però ben mirat ¿no hi ha mol­tes coses que s'adqui­rei­xen i que s'esca­pen de mol­tes eco­no­mies? Sem­pre dependrà de la per­cepció del que paga, del que com­pra. És ben fàcil fer-nos la pre­gunta, estem dis­po­sats a pagar per un bon vi o per un bon àpat? Per una joia? Per unes saba­tes, un ves­tit o un qua­dre? Per un viatge? Per un cotxe o una moto? Per un lli­bre, un disc o una escul­tura? Natu­ral­ment que de gus­tos no hi ha res escrit i que cadascú pot fer amb els diners que tin­gui el que vul­gui, per això no té sen­tit fis­ca­lit­zar i cri­ti­car algú que paga el que paga per allò que vol. Una altra cosa és qui esta­bleix aquests preus i amb quins cri­te­ris. Saber el perquè d'aques­tes coses sí que no té preu.