L'olla de grills

Els que manen tenen objec­tius i plans. Els que no manen, però que han de fer veure que manen, tenen plans A i plans B. I els que votem i que som manats espe­rem que objec­tius i plans dels que manen i dels que no manen no ens per­ju­di­quin. Ja no dic que espe­rem que ens bene­ficiïn: som grans, i ser grans hau­ria de voler dir que l'única cosa que espe­rem és que ens dei­xin fer. Però, ai, hi ha els interes­sos i les situ­a­ci­ons par­ti­cu­lars de cadascú: un que té feina, un altre que no en té, aquell té una hipo­teca, aquell altre és jubi­lat o aspira a ser-ho. I hi ha també tots aquells que només són ofi­ci­al­ment grans i que també voten. I hi ha els interes­sos dels estats, de la casta impro­duc­tiva dels que viuen o legis­len a costa nos­tra i que fan lleis i nor­mes que ens tra­ven com han tra­vat històrica­ment el comu­nisme i tots els altres fei­xis­mes. Tot ple­gat, sem­bla que no pot tenir solució. I tam­poc no és tan sen­zill: aquí hi ha un alcalde bo, allà un polític que encara creu en les coses que fa o que diu. Vis­tos de prop, molts dels polítics són com nosal­tres i van a la mateixa barca que anem quasi tots, encara que alguns –i això clama al cel– ho obli­den i se n'apro­fi­ten. “I tu què faries si esti­gues­sis al lloc d'ell?”. Ha estat la lògica que hem accep­tat, pot­ser a con­tra­cor, perquè vivíem en temps de bonança i no de crisi. Vis­tos de lluny, els polítics sem­blen el Gran Satan, els cul­pa­bles de tot. Ara, a Europa es diu Merkel. A Espa­nya, vist el resul­tat de les elec­ci­ons, Zapa­tero. A Cata­lu­nya, tri­par­tit. Però això va per bar­ris i per comp­tes cor­rents i fins i tot per llengües i per llocs d'ori­gen. Seria dema­nar massa dir que volem que no es posin tant en tot i que ens dei­xin més en pau? Ja fa temps que hem sor­tit al car­rer i ja saben que hi ha estats i cons­ti­tu­ci­ons i ide­o­lo­gies i lleis que fan feliços alguns, però que a molts altres no ens empa­ren.