Navegants porucs

Afa­nyin-se a dema­nar tanda, que avui lapi­da­rem els empes­tats ben d'horeta. Urdan­ga­rin, Pepe, Schet­tino... Qual­se­vol d'aquests grans metecs de la vir­tut que­darà expo­sat al subsòl del museu de cera ben aviat per rebre gus­to­sa­ment un bon cop de roc a la closca i con­ver­tir-se així en objecte de les frus­tra­ci­ons de la massa enfer­vo­rida. Que lluny que han que­dat aquells temps en què l'afi­ci­o­nat culer, des­vet­llat i feliç, aplau­dia el veloç i pri­mi­tiu Hristo Stòitxkov, quan aquest apun­ta­lava el peu a l'àrbi­tre Urízar Azpi­tarte, exta­si­ant tot el Camp Nou! Que car­ques que resul­ta­ven, ai las, aquells monàrquics puris­tes que reco­ma­na­ven a les famílies reials d'Europa no incloure cap ple­beu nou ric amb ínfu­les nobiliàries al pac fami­liar de sang blava! Sovint, monar­ques i súbdits, obli­dem que la millor manera de no tenir desen­ganys és dei­xar la ido­la­tria ben lluny de l'ànima i no acar­nis­sar-se exces­si­va­ment amb els covards o els tre­pes, a risc de fer el ridícul. Epic­tet ens adver­teix, amb traça i pro­fe­cia, que els vai­xells no han de tenir una sola àncora ni la vida una única espe­rança: la incom­petència temerària es jutja amb les lleis, però els ídols són part d'un esta­tut que és pro­ducte de l'estu­pi­desa que tenim l'honor de com­par­tir (molt ben repar­tida, tot sigui dit).

Els socis del Barça esguar­da­rem ad nau­seam la famosa tre­pit­jada de Pepe a Messi, tot pal­pant-nos amo­ro­sa­ment l'escrot blau­grana, però obli­dant que els tacs que fan més mal no són els d'aquest imbècil blan­quinós, sinó els dels il·lus­tres direc­tius del club que no denun­cien l'agressió al nos­tre juga­dor més bell. A l'irres­pon­sa­ble capità Schet­tino, els met­ges de la moral pública li faran diver­ses analítiques: pri­mer, per des­co­brir-li qual­se­vol gram d'alco­hol o de droga als glòbuls ver­mells i –amb molta més mala llet– per inqui­rir tota la seva vida al minut i tro­bar ante­ce­dents en la seva negligència, fins i tot en aquell xiclet que va robar de ben jove al seu poble. Als autors d'aquesta demagògia, en resum, no ens ha d'ésser estrany que ens sur­tin uns infants tan xarons, uns juga­dors ben bruts, i uns nave­gants porucs.