La remissió dels pecats

Digui qui ho digui, no és cert que davant la justícia tots som iguals. Només l'ins­tant de la mort ens iguala a tots. A vega­des, la mort també repre­senta una certa remissió dels pecats, un esbor­ra­dor gegant que tapa els obs­curs i fa lluir els clars. Com a mínim així m'ho ha sem­blat arran del traspàs recent de Manuel Fraga Iri­barne. Sense qüesti­o­nar que va ser pro­ta­go­nista d'alguns dels mèrits nota­bles de la tran­sició democràtica espa­nyola, no és menys cert que la seva vin­cu­lació amb la dic­ta­dura fran­quista també forma part de la seva bio­gra­fia. I l'intent deli­be­rat d'alguns hagiògrafs d'emblan­qui­nar les pàgines taca­des ha esde­vin­gut un exer­cici patètic i fútil.

Aquest emmas­ca­ra­ment de la rea­li­tat post mor­tem no és, però, només un atri­but de les dre­tes. És una habi­li­tat trans­ver­sal que no coneix ni ide­o­lo­gies ni colors. Alguns països de l'altra banda de l'antic teló d'acer en saben un niu, d'això. En són tes­ti­moni mili­ons de ciu­ta­dans que con­ti­nuen con­dem­nats a con­viure amb la memòria de pedra dels que els van opri­mir. A les dic­ta­du­res és un clàssic aixe­car estàtues o grans mau­so­leus en memòria del sàtrapa difunt. Tan habi­tual com que, amb l'arri­bada del nou cab­dill, el pri­mer que fa aquest és arra­sar la memòria del seu pre­de­ces­sor der­ro­cat. Això, si la tira­nia no es con­ver­teix en dinàstica com ha pas­sat a Síria, a Corea del Nord, a Cuba, als règims mili­tars sud-ame­ri­cans o a l'antic “paradís soviètic”. Les democràcies, en canvi, són molt més res­pec­tu­o­ses amb el pas­sat, encara que sigui tenebrós. Si no, com s'explica que tan­tes dècades després de la mort de Franco encara hi hagi car­rers, pla­ces i edi­fi­cis que recor­din il·legal­ment aquells temps d'ignomínia, que el Valle de los Caídos es man­tin­gui com a tes­ti­moni de la victòria escla­fa­dora dels uns sobre els altres, que la família del pan­xut gene­ral gau­deixi de béns gene­rats en plena dic­ta­dura o que un jutge sigui empa­pe­rat per haver inves­ti­gat els crims de la dic­ta­dura. A l'hora de morir pot­ser sí que tots som iguals, però els que escri­uen la història sem­pre por­ten l'aigua al seu molí.