Opinió

Frederic-Pau Verrié

Ha treballat de forma constant els temes patrimonials i artístics concentrats, sobretot, a Barcelona i a la Universitat

En l'acte de com­me­mo­ració de l'ani­ver­sari de la cons­ti­tució de l'Assem­blea de Cata­lu­nya, al Par­la­ment, vaig tro­bar Pau Verrié. Li vaig pre­gun­tar pel seu pare i li vaig dema­nar si li podria fer arri­bar un exem­plar d'un petit opus­cle que jo aca­bava de publi­car dedi­cat a l'església romànica de Sant Nico­lau de Girona. Vam que­dar que ell em faria arri­bar un exem­plar de la novel·la que li aca­ba­ven d'edi­tar amb motiu del seu norantè ani­ver­sari, Gior­gi­one a Cas­tell Mar­ga­rit. Bar­ce­lona, Ed. Sunya, 2011; una edició de la novel·la de Fre­de­ric-Pau Verrié Faget, que Lali Biosca i Pau Verrié li havien ofert.

És una novel·la de ficció, històrica i auto­bi­ogràfica. S'hi bar­re­gen tots aquests nivells de forma indes­tri­a­ble. Hi veiem el rere­fons dels pai­sat­ges de les ter­res de Girona que l'havien vist néixer. D'Empúries a Girona, de Palamós a Sant Antoni de Calonge, de les pla­nes agrícoles al patri­moni monu­men­tal. Hi apa­reix la seva con­dició de pro­fes­sor uni­ver­si­tari, eru­dit, inves­ti­ga­dor, expert en temes d'arque­o­lo­gia i també d'història de l'art. Emer­geix amb una potència molt sin­gu­lar la seva dimensió ita­li­a­nit­zant, la seva passió per l'art del Renai­xe­ment, per les rela­ci­ons cul­tu­rals entre Cata­lu­nya i les ter­res d'Itàlia. Venècia i els seus palaus. Hi apa­reix també el seu espe­rit juve­nil, la seva passió indòmita, la seva vita­li­tat impa­ra­ble.

La novel·la és una gran història d'amor en la qual s'enca­val­quen unes rela­ci­ons clan­des­ti­nes entre Clàudia i un jove pro­fes­sor que tro­ben en el cas­tell el refugi per­fecte i romàntic per a la seva relació pas­si­o­nal. Tran­si­tem del gust i l'art ita­li­ans a la mito­lo­gia grega al fil d'una tro­ba­lla excep­ci­o­nal, una pre­sumpta Venus del Gior­gi­one que, fruit d'una anàlisi més minu­ci­osa, esde­vindrà una melancòlica Ari­adna mirant des de l'illa de Naxos la nau que s'endú Teseu amb uns ulls tocats per una llàgrima serena. La recons­trucció retros­pec­tiva de la gene­a­lo­gia del lli­natge, els ponts cons­tants, els matri­mo­nis sovin­te­jats entre Itàlia i Cata­lu­nya nuen un entra­mat per­fecte que per­met la recons­trucció de la hipòtesi que hau­ria por­tat el qua­dre a un cas­tell de Cata­lu­nya. La des­co­berta con­gria en el jove pro­fes­sor l'expec­ta­tiva d'un tre­ball intel·lec­tual i acadèmic pre­nyat de futur, i en la família de Clàudia la d'una ren­di­bi­li­tat econòmica del des­co­bri­ment. Tot esde­vin­gut cen­dres en un incendi fortuït que torna el vell cas­tell a l'estat de ruïna en què l'havien dei­xat abans de la recons­trucció renai­xen­tista les guer­res remen­ces.

Fet i fet, un deliciós com­pendi de les habi­li­tats pedagògiques i dels conei­xe­ments que Verrié ha exer­ci­tat al llarg de tota la seva vida. Vet aquí un bell i sen­zill home­natge de la família per cele­brar els noranta anys d'un jove ara ja de noranta-dos anys.

For­mat a cavall de la Uni­ver­si­tat Autònoma repu­bli­cana i després a l'arxiu i al Museu d'Història de Bar­ce­lona sota la mirada atenta d'Agustí Duran i San­pere, Verrié ha tre­ba­llat de forma cons­tant els temes patri­mo­ni­als i artístics con­cen­trats, sobre­tot, a Bar­ce­lona i a la Uni­ver­si­tat d'aquesta ciu­tat durant una colla d'anys. Nas­cut a Girona el 24 d'agost de 1920, va mar­xar molt jove amb la seva família a Bar­ce­lona, si bé sem­pre ha rei­vin­di­cat la seva con­dició de gironí, que dar­re­ra­ment ha exer­cit de forma oberta resi­dint a Cruïlles i donant la seva bibli­o­teca a la Uni­ver­si­tat de Girona. Jus­ta­ment a l'acte cele­brat en aquesta Uni­ver­si­tat el 24 d'octu­bre de 2002, ell mateix va repas­sar aspec­tes de la seva tra­jectòria, els seus mes­tres, els més direc­ta­ment giro­nins, com ara Peri­cot, Millàs Valli­crosa o Josep M. Car­re­ras Artau; la seva estada a Girona a l'hos­pi­tal mili­tar i la seva vin­cu­lació amb Elies Serra Ràfols per a la sal­va­guarda del patri­moni cul­tu­ral català en els anys con­vul­sos de la Guerra Civil i l'opor­tu­ni­tat que va tenir de moure's còmoda­ment per la cate­dral de Girona, a la qual va dedi­car, en aquells temps, una mono­gra­fia que ha romàs inèdita. En aquest acte, el pro­fes­sor Joa­quim Gar­riga en féu la pre­sen­tació amb motiu de l'ator­ga­ment del premi de l'Ins­ti­tut del Patri­moni Cul­tu­ral, amb un text bella­ment edi­tat amb rea­lit­zació tipogràfica de Miquel Plana, artista olotí del tòrcul. La glossa de Gar­riga i el dis­curs de Verrié feren el con­tra­punt l'un de l'altre. Gar­riga de la dimensió cata­lana i uni­ver­sal de Verrié amb ulls de Girona, Verrié de les seves arrels giro­ni­nes des d'una pers­pec­tiva d'abast bar­ce­loní i català. Més tard, amics, com­panys i dei­xe­bles li dedi­ca­ren una mis­cel·lània, A Pau Verrié, edi­tada per Publi­ca­ci­ons de l'Aba­dia de Mont­ser­rat, el 2005, i el 2010 Josep M. Muñoz li féu una entre­vista a L'Avenç amb el títol Fre­de­ric-Pau Verrié, la fe en les coses peti­tes.

Tot ple­gat palesa el reco­nei­xe­ment explícit d'unes gene­ra­ci­ons a les pre­ce­dents en un enca­de­na­ment de l'acció cul­tu­ral i de la tasca de pro­tecció i recu­pe­ració del patri­moni que, mal­grat tota mena d'entre­bancs, s'explica, sobre­tot, per una radi­cal con­tinuïtat de fons.

Acció cul­tu­ral i coherència política. Amb com­pli­ci­tat soci­a­lista i giro­nina, el 1984 em va donar el text de la Ponència pre­sen­tada al VII Congrés del Movi­ment Soci­a­lista de Cata­lu­nya reu­nit a Mont­ser­rat el gener de 1967, per F.P. Verrié, mem­bre del Comitè Exe­cu­tiu, “escrit fa dis­set anys”, deia, i hi afe­gia amb una ano­tació a lla­pis: “Pot­ser utòpic, una mica profètic i encara vàlid”. La vali­desa de la neces­si­tat de reconèixer el dret d'auto­de­ter­mi­nació dels pobles en el con­text de la cons­trucció d'un soci­a­lisme hispànic fede­ral i més tard con­fe­de­ral des del reco­nei­xe­ment d'una gra­du­a­li­tat a par­tir de l'auto­no­misme.

Jove, actiu i apas­si­o­nat com sem­pre, Fre­de­ric-Pau Verrié tran­sita la seva vita­li­tat de jove de noranta-dos anys entre Cruïlles, Bar­ce­lona i Itàlia. Llarga vida.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.