‘Cuando fuimos los mejores'
La pomposa expressió “govern dels millors” ha desaparegut sobtadament, víctima de la crua realitat i d'una fatxenderia poc propícia per als temps que corren. Durant un temps va fer fortuna i com una força tronadora era vindicada als quatre vents pels opinadors d'ordre com arma llancívola contra el govern. L'expressió semblava moderna i, en canvi, era pur classisme amb un regust de deix antic que no encertava a identificar. El dubte persistia mentre l'expressió s'havia fet fonedissa dels púlpits propagandístics. Així, fins que el traspassat Heribert Barrera m'ha tret de dubtes a través de l'edició de l'obra pòstuma Cambó (Dèria Editors, novembre de 2011).
Cambó és un dels personatges més controvertits que ha tingut el país; un país, el nostre, molt donat a la simptomatologia bipolar. No em refereixo, esclar, als Boadella i altres personatges captius d'un autoodi malaltís i calents d'armilla a la Metròpoli. Cambó s'identifica amb aquest gènere de catalans que es debaten entre el catalanisme i l'espanyolitat. No seria difícil, salvant les distàncies, traçar un paral·lelisme entre Cambó i un polític conservador del nostre temps. Aquesta insistència a exhibir un elevat sentit d'estat (espanyol, naturalment) manté un predicament que, vistos els resultats, demostra la necessitat compulsiva de determinat catalanisme de servir l'amo que t'estomaca.
Barrera selecciona paràgrafs de discursos, intervencions o llibres del mateix Cambó i para especial atenció en un fragment de Memòries (1876-1939). Cambó s'hi mostra convençut de la superioritat de les oligarquies i explicita la fórmula “govern dels millors”. Heus aquí l'expressió! No endebades, Cambó tenia dubtes sobre les seves lleialtats nacionals (Catalunya/Espanya) però cap sobre el rebuig furibund a tot moviment que soscavés l'ordre social.
Cambó va comandar la Lliga Regionalista a partir d'una fèrria estructura interna i d'un politburó vitalici que feia i desfeia al seu gust. I si bé es mostra convençut que “el govern dels millors” pot ser una estructura vàlida per a una organització política té prou seny per admetre que era inviable per a un govern al segle XX.
El cantant Loquillo, sens dubte més a prop de Boadella que de Cambó, va escriure i popularitzar Cuando fuimos los mejores. Una de les estrofes fa “cuandó fuimos los mejores, lo peor que llevas dentro se refugia en tu mirada”. Als millors, el bany de realisme els ha fet baixar dels núvols. Els fums que gastaven (vistos els magres resultats) s'han evaporat. I és que la petulància acostuma a girar-se en contra del qui la predica. Farien bé d'aprendre que la modèstia, en canvi, és la qualitat dels virtuosos.
