Renaixença II

A les 7 de la tarda del dis­sabte, dia 28 pas­sat, just abans del pri­mer tim­bre d'avís, un home es moria a les esca­les prin­ci­pals del Palau de la Música. Els tres met­ges que li feien el mas­satge cardíac (diuen que tots tres eren abo­nats al cicle) van pas­sar-s'hi més de mitja hora, fins que va arri­bar l'ambulància. Només ales­ho­res va saber menys greu entrar al con­cert, tot i la pal·lidesa com­pleta de la víctima i mal­grat la ter­ri­ble sen­sació d'haver pre­sen­ciat una mort clínica. I el pro­grama de mà que es man­te­nia taxa­tiu: la Cin­quena de Beet­ho­ven. És a dir, el Destí.

El Destí de Beet­ho­ven era dins del pro­grama Els con­certs simfònics al Palau de l'OSV, que guarda una molt bona qua­li­tat i una pro­me­te­dora política de comu­ni­cació. La car­te­llera prova de fer enten­dre que Bach o Beet­ho­ven també van ser joves i poden ser esten­dard de moder­ni­tat, o fins i tot de trans­gressió; col·labo­ració amb la Ins­ti­tució de les Lle­tres Cata­la­nes per impli­car-hi la visió dels escrip­tors; anec­do­tari i curi­o­si­tats per il·lus­trar els pro­gra­mes... Una bona línia per acon­se­guir alli­be­rar de mar­bre i d'inac­ces­si­bi­li­tat les grans obres (i les grans acti­tuds) del lle­gat musi­cal euro­peu. Enho­ra­bona als valle­sans i al Palau, que ara també té la comu­ni­cació en bones mans: però els ensurts mai no vénen sols, diuen, i aquell era un cap de set­mana espe­ci­al­ment apo­calíptic.

El capítol de Spa­nair es va inter­pre­tar com un fracàs de la bur­ge­sia cata­lana: la mateixa, segons Pilar Rahola, que fa un segle cons­truïa pre­ci­sa­ment el Palau de la Música ara (aquells matei­xos dies) fra­cassa en la pri­mera ope­ració empre­sa­rial col·lec­tiva en molt de temps. No li trec raó, con­trasta la història bri­llant de fa cent anys (mal­grat les crítiques que també rebe­ren) amb la sen­sació d'impotència actual. S'argu­menta que ara tenim la política aero­portuària esta­tal deci­di­da­ment en con­tra, i que arros­se­guem un dèficit fis­cal inso­fri­ble: però tam­poc en aque­lla època l'Estat no era un amic ni la nos­tra auto­no­mia finan­cera exis­tia per a res. Quina és, doncs, la diferència? Crec que es tracta d'una bar­reja d'estat d'ànim, de consciència col·lec­tiva i d'auto­con­fiança. Per començar, no hi havia cap Gene­ra­li­tat i, per tant, com­par­tir les res­pon­sa­bi­li­tats era tasca obli­gada. Diuen que ales­ho­res els rics eren més rics: jo això ho posa­ria en dubte. Més aviat la pèrdua de les colònies espa­nyo­les (entre altres coses) obli­gava els cata­lans a posar-se en marxa i a dife­ren­ciar-se. A agru­par-se, a ano­me­nar-se moder­nis­tes, a fer expo­si­ci­ons uni­ver­sals, a renéixer, a cons­truir i a obrir-se al món. Per enten­dre'ns, allò era un començament després de la des­feta i els començaments sem­pre esti­mu­len. Seria allò que ara ens fal­ta­ria, n'estic con­vençut: la per­cepció seri­osa, greu, rigo­rosa, d'un nou començament.

Aquest nou començament es pot tro­bar al vol­tant del procés d'“eman­ci­pació” anun­ciat pel pre­si­dent Mas. La crisi hi ajuda i no deixa de ser un procés molt sem­blant al de fa cent anys, si bé més com­plex perquè la soci­e­tat és més com­plexa. L'acte de fa uns dies a l'Ate­neu, on sin­di­cats i patro­nal i el món intel·lec­tual s'unien per la causa del con­cert econòmic, era un bon símptoma. Cal­dria ara trans­for­mar la recla­mació en el començament de la cons­trucció d'una cosa nova. D'un pro­jecte nou, esti­mu­lant, cre­a­tiu, ago­sa­rat i lliure. Hi ha també, doncs, bones notícies. De fet, a mig con­cert em comu­ni­ca­ven que l'home havia acon­se­guit sal­var la vida. Mira­cu­lo­sa­ment, havia renas­cut. Havia superat el Destí.