Aposta per la civilitat

Al llarg d'aquests últims anys el FC Bar­ce­lona viu el període clàssic de la seva història, la seva par­ti­cu­lar Ate­nes de Pèricles o, posats a com­pa­rar, l'etapa més escla­tant de la república flo­ren­tina (s'entén: flo­ren­tina amb relació a Florència). Amb totes les crítiques i mati­sos que es puguin fer, les pre­sidències de Laporta i Rosell són d'una gran dig­ni­tat ins­ti­tu­ci­o­nal. D'altra banda, l'equip ha asso­lit un Himàlaia estètic, la patent d'una fórmula artística irre­pe­ti­ble, que com­bina tècnica, esforç, humi­li­tat, empa­tia i arti­cu­lació pre­cisa de totes les potències i neces­si­tats. Sense voler caure en aquesta orgia de la gene­ra­lit­zació cele­brada pels dis­cur­sos zen que publica el Banc de Saba­dell, es podria dir que el Barça ha pro­jec­tat molts valors soci­als. Sobre­tot cinc: cre­a­ti­vi­tat, capa­ci­tat de tre­ball, ale­gria, sen­sa­tesa, consciència de jus­ti­fi­car-se per la seva per­ti­nença a un col·lec­tiu humà, i un plus moral que par­teix de l'esport però que va més enllà de l'esport.

Aquests tres anys de ple­ni­tud també han ser­vit per saber que al Barça només li és donat gua­nyar els cam­pi­o­nats de lliga sem­pre i quan coin­ci­dei­xin dos fac­tors: que sigui un equip molt supe­rior i que el Real Madrid esti­gui en un moment tan baix que ni les assistències extra­es­por­ti­ves siguin sufi­ci­ents per redreçar la seva situ­ació. El Real Madrid, en con­trast amb aquest FC Bar­ce­lona, cris­tal·litza en una sèrie d'imat­ges que són un reflex social i polític: el pelo­tazo de Flo­ren­tino Pérez amb aliança amb la Comu­ni­tat de Madrid, la tre­pit­jada de Pepe, física­ment menys nociva que les ter­ri­bles entra­des de Ramos al genoll del rival?, l'espera de Mou­rinho a l'apar­ca­ment del Camp Nou per incre­par l'àrbi­tre quan aquest pugés al cotxe, una massa social madri­dista embo­gida per les aren­gues d'alt risc social a càrrec del duet Mou­rinho-Flo­ren­tino, o aquesta una­ni­mi­tat social i mediàtica que ha tin­gut el Real Madrid per acon­se­guir que la defor­mació de la rea­li­tat (“al Barça l'aju­den els àrbi­tres”) s'imposi sobre la rea­li­tat. Vis­tes aques­tes fotos fixes, ¿inten­tar can­viar de lliga i de món no seria una aposta per la civi­li­tat?