Perdó

Segueixo amb gran interès les notícies de premsa sobre el procés con­tra el jutge Garzón. Dijous i ahir diven­dres van ser dies tan sants com els de Set­mana Santa. Lle­gir aten­ta­ment el que rela­ten els tes­ti­mo­nis pre­sents a la sala és un exer­cici molt salu­da­ble i un bon tema de medi­tació. Con­si­dero que són aques­tes les coses que hauríem de medi­tar. Massa temps que hem per­dut, els cape­llans, en els anys de for­mació, medi­tant el Pare Lapu­ente i altres lli­bres del mateix estil. Devoció ensu­crada, que acaba afec­tant la vista. La dia­be­tis de molts cape­llans prové d'aquest sucre, no del que fem ser­vir per endol­cir el cafè. Aquest el tenim con­tro­lat. L'altre, en canvi, no ho està. I ens juga males pas­sa­des. La passió de Crist és la passió de tots els cru­ci­fi­cats del món, siguin del color que siguin, i sigui quina sigui la seva ide­o­lo­gia o la seva creença. Una vida, com digué Mal­raux, tal vegada no val­gui res, però tan­ma­teix, hi afegí, estic segur que res no val una vida. I res, al meu enten­dre, vol dir res. La santa cro­ada, per tant, no va ser santa ni va ser cro­ada. No hi havia res a defen­sar que valgués una vida. I es van segar vides com qui sega blat. Què en pen­sem fer d'aquest blat? No és reci­cla­ble. No en podem fer partícules per con­sa­grar. D'aquí no en pot sor­tir el pa d'àngel que com­prem a les mon­ges, és evi­dent que no. Ales­ho­res, què pen­sem fer? Tot el que va sor­tint a la llum ens afecta de prop a nosal­tres, els cape­llans, i els bis­bes, més que a nosal­tres. Des de sem­pre s'ha dit que Franco va sal­var l'Església. Si és així, ja ens podem donar per con­dem­nats. O rec­ti­fi­quem l'error comès i dema­nem perdó, o tot el que fem no ser­virà de res. De fet, hi ha molts moments que ja ho sem­bla. Quan escolto el por­ta­veu epis­co­pal, per exem­ple, tinc la sen­sació de no enten­dre res del que diu. O quan m'assa­bento, per posar un altre exem­ple, que hi ha rec­tors joves que neguen la comunió a deter­mi­nats feli­gre­sos, tam­poc ho entenc. Amb quin dret? I sobre­tot, amb quina auto­ri­tat moral? Per­so­nal­ment no m'hi veig amb cor. Sóc jo que no sóc digne. I qual­se­vol altre, segur que ho és més que jo. Hem vin­gut a ser­vir, i no a manar o a ser ser­vits. Per sort, la vida ense­nya més que el semi­nari. Ense­nya a dema­nar perdó.