Amenitats administratives

AFi­gue­res, i en gene­ral a l'Alt Empordà, la dei­xa­desa, la gasi­ve­ria, el men­fo­tisme de l'admi­nis­tració de l'estat és cla­mo­rosa. Tan obs­cena que fins i tot ha permès a l'alcalde de Figue­res de fer una frase: “És un cor­re­dor de la mort”, ha dit Santi Vila refe­rint-se al tram de l'N-II que fa de vari­ant a la capi­tal empor­da­nesa. Com és sabut, la dita green mille empor­da­nesa és com tota l'N-II: d'un car­ril per sen­tit, insu­fi­ci­ents de fa dècades, a més encai­xo­nats per ter­ra­plens a banda i banda, i amb unes bara­nes metàl·liques que aca­ben de con­di­ci­o­nar el tram com una sinis­tra ratera. Oimés, Figue­res segueix sense tenir resolt l'accés nord a l'AP-7. Davant l'exigència de Santi Vila, la minis­tra del PP fa l'orni, i així el nos­tre alcalde ha pogut fer una altra frase: “Seria una ver­go­nya que no s'apro­fi­tin les obres del ter­cer car­ril per fer l'accés”, amb la qual cosa invo­luntària­ment ha recor­dat que l'AP-7 va esta­fant el cli­ent: fa mesos que cobra com si estigués en bones con­di­ci­ons, però entre Figue­res i Girona manté trenta o qua­ranta quilòmetres en obres –risc, baixa velo­ci­tat...– Oimés, els dos pas­sos a nivell que hi ha al cen­tre, que han com­por­tat alguns morts i innom­bra­bles incon­ve­ni­ents, en el millor dels casos tin­dran una solució que, només dos anys enrere, hau­ria fer esquinçar alguna ame­ri­cana: dos-cents metres de via coberta per sal­var un pas a nivell i un pont per al segon. Això si tot va bé. Res de tota la via coberta al seu pas per la ciu­tat tal com recla­ma­ven els par­ti­da­ris de l'estació al cen­tre, i res de la pota nord dels que volien posar l'estació del tren cor­rent al cos­tat del TGV. El minis­tre ante­rior, el soci­a­lista Blanco, no va voler ni rebre l'alcalde per trac­tar la qüestió, per això la frase la farem nosal­tres: “Vir­gen­cita, vir­gen­cita, que me quede (¡mejo­rada!) como estoy”. Oimés, i ara ani­rem a l'Escala. Fa dos anys i mig el minis­teri cor­res­po­nent va gas­tar 3,7 mili­ons d'euros (bufa!) en el pas­seig. Ara, repe­tim, només dos anys i mig després, els 4.000 metres qua­drats que fa pre­sen­ten la majo­ria de l'enra­jo­lat tren­cat: la pedra sor­renca s'ha des­fet com un sucre. Cal subs­ti­tuir-la i diu que l'empresa –pre­ci­sa­ment de València– que va con­trac­tar el minis­teri se'n farà càrrec: ja saben, es veu que els pas­seigs també tenen garan­tia. I ple­guem perquè el paper no dóna per expli­car més avan­tat­ges dels que pro­por­ci­ona l'admi­nis­tració espa­nyola al país on des de dalt d'un cam­pa­nar es veu el cam­pa­nar veí.