Legislar la misèria

Hi ha una reco­ma­nació als viat­gers que és molt encer­tada: si es vol conèixer el caràcter d'un poble, s'ha de visi­tar l'església i el mer­cat. Tant li fa si és a Chic­hi­cas­te­nango (Gua­te­mala), on hi ha un dels mer­cats més cromàtics del món i una de les esglésies catòliques (?) més sur­re­a­lis­tes, o a la plaça Djemà-el-Fna de Marràqueix, amb els seus dan­sai­res, con­tis­tes i curan­de­ros, o la impres­si­o­nant mes­quita blava d'Istan­bul. Tem­ples i mer­cats diuen molt de l'ànima dels pobles, ja que amb la religió i la man­duca s'ali­menta l'espe­rit i el cos. Cen­trem-nos en els mer­cats i les ven­des ambu­lants, perquè la burocràcia admi­nis­tra­tiva vol ensor­rar aquest dar­rer bastió de l'eco­no­mia de sub­sistència. A Girona, i em consta que també en altres pobla­ci­ons, es vol regu­lar, com només una admi­nis­tració fun­ci­o­na­rial sap fer, les para­des que hi ha a fora la plaça del Lleó, on abun­den les page­ses d'edat inde­ter­mi­nada que por­ten qua­tre cis­tells a plaça per ven­dre els exce­dents de l'hort, un parell de dot­ze­nes d'ous, un gra­pat de plan­tes aromàtiques o qua­tre bolets durant la tem­po­rada. Es veu que en tre­uen uns ren­di­ments exces­sius (!) i se les ha de fis­ca­lit­zar perquè es que­din a casa, ja que, entre altres for­mu­lis­mes, se'ls demana: si estan dona­des d'alta d'autònoms i al règim espe­cial agrari, la decla­ració cen­sal d'acti­vi­tat agrícola, l'escrip­tura de pro­pi­e­tat o con­tracte de llo­guer de la finca on s'obté la pro­ducció, així com el detall de la pro­ducció anual... És fàcil deduir que dar­rere d'aquesta acció hi deu influir una demanda dels para­dis­tes del mer­cat que han de pagar els seus tri­buts per tenir una parada en con­di­ci­ons, i puc enten­dre els seus rao­na­ments, però estem par­lant de matar les mos­ques a cano­na­des. A la plaça hi ha vene­dors de fruita i ver­dura amb para­des de sis metres que deuen haver de com­plir aquests requi­sits. Ara bé, també hi ha un gra­pat de para­des de dones (i alguns homes), la majo­ria jubi­lats, que són l'ànima i l'essència del mer­cat de la plaça del Lleó, i també de molts altres mer­cats set­ma­nals dels nos­tres pobles, i que ens recor­den que a Cata­lu­nya hi ha –hi havia– una manera d'enten­dre la vida a pagès que s'està per­dent i que aquesta gent en són els dar­rers expo­nents, perquè en els seus cis­tells hi ha esca­rola blanca d'hivern, les faves i els pèsols quan és tem­po­rada, i l'enciam i les toma­tes a l'estiu...