Un altre Xavier Montsalvatge

Aquest any sen­ti­rem a par­lar molt de Xavier Mont­sal­vatge: fa cent anys que va néixer a Girona i els home­nat­ges com­me­mo­ra­tius s'esten­dran fins a Tòquio i Nova York. Però l'il·lus­tre com­po­si­tor no hau­ria exis­tit sense un altre Xavier Mont­sal­vatge, el seu pare, tris­ta­ment obli­dat durant molts anys i final­ment engo­lit del tot per la glòria del fill. Tan­ma­teix, va ser el pare l'impul­sor, l'ani­ma­dor i el mece­nes de l'esclat cul­tu­ral que Girona va viure, a redós del moder­nisme i del nou­cen­tisme, durant el pri­mer terç del segle XX.

Nas­cut a Olot l'any 1881, Xavier Mont­sal­vatge Igle­sias es va esta­blir de molt jove a Girona per tre­ba­llar a la banca de la família i, tal com va dir el seu gran amic Car­les Rahola, “rea­lit­zar el pro­digi de fer com­pa­ti­ble la vida de ban­quer amb el con­reu de les lle­tres i les arts”. Miquel de Palol ho reco­neix a les seves memòries: “Ell era el cap­da­van­ter i pro­mo­tor de totes les nos­tres acti­vi­tats, fos­sin les que fos­sin.” Segons Josep Thar­rats, va ser “un pro­mo­tor de tota llei de bellesa i un plas­ma­dor d'alts som­nis”. San­ti­ago Rusiñol en va dir que era el cònsol de l'art a Girona. Amb Rafael Masó, va crear la soci­e­tat Athe­nea, san­tu­ari del nou­cen­tisme arqui­tectònic, artístic, lite­rari i musi­cal. Al cos­tat del seu cunyat Iu Pas­cual, va pin­tar a l'oli els pai­sat­ges de la Gar­rotxa. Amb l'edi­tor Joa­quim Pla i Car­gol va publi­car Terra de ges­tes i beu­tat, el millor elogi, encara no superat, de Girona. Ata­cat per una malal­tia cruel, va fer una llarga estada a Solius, a la vall d'Aro, en una casa “bas­tida bella­ment enmig de grans boscúries”. Allà, impreg­nat d'una extrema luci­desa, va escriure tex­tos excel­sos amb una prosa que Tomàs Garcés va tro­bar “viva, poètica, sump­tu­osa, àgil, clara, inun­dada de llum”. Els seus amics van aple­gar aquells papers en un lli­bre pòstum: Pro­ses del viure a Solius.

Xavier Mont­sal­vatge va morir a Olot el 1921, a l'edat de qua­ranta anys. Va ser lla­vors que el seu fill Xavier, que en tenia nou, va haver d'aban­do­nar Girona. Amb el fill s'ha com­plert la dita cas­te­llana: De tal palo, tal asti­lla. Però és trist que la branca espo­ne­rosa de l'arbre ens privi de veure'n el tronc i l'arrel.